dijous, 1 de maig del 2008

Escola per reial decret o veritable conciliació?

Ja es pot consultar el text de l'avantprojecte de llei (http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/educacio_premsa.notaPremsa.85.Text%20integre1209385759882.pdf). Ens l'estem llegint. Ja el comentarem. Mentrestant, perquè veieu quina és la filosofia dels firmants del document, reproduïm la carta que Roser Jordà i nou persones més van publicar a El Punt, La Vanguardia, El País i El Periódico a finals de novembre i principis de desembre de l'any passat (agraïm a Roser Jordà, que ens ha donat suport des del començament, que ens l'hagi tramès):

Recentment ha aparegut a la premsa la notícia de que a Catalunya s’està tramitant un projecte de llei que pretén rebaixar fins als tres anys l’escolarització obligatòria.
D’altra banda, ha aparegut també a la premsa, de forma simultània, la informació de que avui en dia els nens no tenen temps per a jugar –tot i que el joc és a la primer infància la principal i més eficaç forma d’aprenentatge- i passen poc temps a l’aire lliure; som, sembla ser, el tercer país del món pel que fa a menors que s’han de tractar per malalties mentals.
El quadre s’enfosqueix encara més si pensem que a Catalunya els alumnes de primària tenen una hora de classe més –l’anomenada sisena hora- que els nens d’altres comunitats de l’Estat.
Quina mena de societat estem construint quan consentim als successius governs que augmentin les places a les llars d’infants en comptes d’ampliar els permisos de maternitat a sis mesos com a mínim i legislar excedències per períodes d’un a tres anys, remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball, per algun dels dos membres d’una parella amb nens petits, com passa als països europeus civilitzats de debò? Com podem acceptar que els petits de tres anys o menys passin vuit hores al recinte de l’escola i lluny de la família?
Potser seria hora d’exigir al legislador que engegui una conciliació real de la vida privada i la laboral. Si aquesta llei vol reduir les taxes de fracàs escolar, per què no ens fixem en els països amb els millors resultats? Per què no copiem el seu model, que permet a les famílies passar més temps juntes i als petits jugar lliurement fins als sis anys? Hauríem de deixar que els nens tornessin a ser nens en l’única etapa de la seva vida en que ho poden ser plenament. De cap altra forma podran arribar a ser realment adults.