Coses que li falten a la llei: el procés d'adaptació a l'escola

No dubtarem de les bones intencions de les persones que han redactat l'avantprojecte de llei, però sembla evident que, almenys pel que fa a l'educació preescolar, no han sabut demostrar ni ambició ni respecte per "la tradició educativa de Catalunya i la seva riquesa pedagògica i d'oferta educativa, a la qual no s'ha de renunciar". Queda molt bonic proclamar això a l'"Exposició de motius" i després tirar pel dret i matar en sis punts, els de l'article 41, el "Cicle del parvulari", sense fer cap aportació per millorar aquest cicle, com demanava clarament el Consell Escolar de Catalunya, l'opinió del qual ha estat totalment ignorada.

Perquè, aviam, qui, com i per què escriu les lleis? Té cap utilitat o sentit un article com el 13.1?:

13. 1 Estudiar per aprendre és el deure principal els alumnes. Aquest deure comporta l'assistència a classe, l'obligació de participar en les activitats docents del centre, l'esforç en l'aprenentatge i el respecte als altres alumnes i a l'autoritat del professorat.

Està molt bé parlar i enunciar drets i deures, una cosa que agrada molt als polítics i que sens dubte és necessària. Però aquest article no resulta una mica obvi i, en algun moment, fins i tot ranci? Calia? Aporta res? No hauria estat veritablement útil, i a més progressista, avançat i innovador dedicar els esforços dels legisladors a qüestions crucials i que brillen per la seva absència, com la necessitat d'un bon sistema d'adaptació a l'ensenyament preescolar? Ah no, d'això ni una sola paraula.

És molt greu. Perquè a Catalunya, ara mateix, hi ha escoles que no fan adaptació a P3. Així de clar. Els nens han de passar de la llar d'infants o de casa a una jornada de 9 a 5 sense cap procés de trànsit, d'adaptació a un canvi tan dràstic en el seu quefer diari. I si hi entres més tard, a P4 o P5, parlem-ne, i negocia a veure si amb sort arrenques alguna concessió. És, pràcticament, com si començar a P3 ja fos obligatori (molta gent, de fet, ho creu).

Moltes escoles, és cert, sí que plantegen mesures i períodes d'adaptació, però sovint són propostes més nominals i per cobrir l'expedient que una altra cosa. Es pot dir que és adaptació que el primer dia --i només el primer dia-- de classe els pares puguin acompanyar els seus fills dins l'aula, i comparteixin dues hores amb ells, i que l'endemà ja hagin de quedar-se sols amb el professor o la professora? Coneixem experiències d'aquest tipus, en què a més el professor de torn, durant aquesta jornada d'adaptació, està més pendent d'ensenyar als pares les instal·lacions de l'escola --que naturalment, ja havien vist en la jornada de portes obertes i en la primera reunió prèvia al curs-- que de fer-los viure res conjuntament amb els seus fills en un dia tan nou i especial. Després, l'adaptació dura un parell de setmanes més: primer, els nens sols però separats en dues meitats de classe, i després ja tots junts i només els matins. Al cap de quinze dies, jornada completa i qui no estigui adaptat, ja s'ho farà. D'això se'n pot dir veritablement adaptació? On és la flexibilitat? Perquè no tots els nens i nenes són iguals, no tots paeixen igual l'entrada a l'escola, no tots necessiten el mateix temps per fer-s'hi i trobar-s'hi a gust.

Es poden fer les coses d'altres maneres. De millors maneres, sens dubte. Sabem d'exemples d'adaptacions escolars flexibles, d'acord amb les necessitats de cada nen. Adaptacions en què pares i mares poden implicar-se més en el trànsit de l'espai domèstic a l'escolar, en què als mestres no els fan nosa als pares, que és la sensació que es pot treure a vegades de parlar amb alguns professors: Vostè deixi-me'l a mi que ja veurà que, en unes quantes setmanes, els faré anar a tots com un rellotge.

A Catalunya hi ha, és clar, casos de més flexibilitat, fins i tot en escoles on no està reglamentada. Una escola de monges, per exemple, on els pares poden acompanyar els fills dins l'aula tots els dies que vulguin. O una escola pública on la mateixa professora d'una nena va recomanar als pares que, durant un temps, la nena només hi anés als matins, perquè encara no acabava de trobar-se a gust amb una jornada tan llarga. O el que ens explica una de les firmants del document que promovem: "El meu fill té tres anys, i per sort a l'escola em permeten no portar-lo per la tarda, així que només va pel matí. Però sé que és un cas no habitual".

Així doncs, es poden fer les coses d'una altra manera. Es pot entrar a l'escola, als 3, als 4 o als 5 anys, tampoc és cap disbarat, i que els nens hi treguin un profit sense haver de patir, sense que les metodologies sonin a conductisme tipus Estivill i no, posem per cas, a Montessori o altres mètodes constructius i enriquidors. Es podia haver fet l'esforç d'incloure aquest punt capital en l'avantprojecte de llei, renunciant, a més, és clar, a obligar a començar obligatòriament tan aviat. Però no ha estat així. Per això hem de dir que no ens vingui el senyor Maragall a parlar d'excel·lència, quan no ha estat capaç de plantejar una llei avançada i moderna que, pel que fa a l'etapa preescolar, aporti propostes i mesures obertes, creatives, flexibles i ben meditades. Tenia molt per escollir i per documentar-se, i ha triat la pitjor opció: la desinformació i el mínim esforç. Tots hi sortim perdent: el país, els pares i mares i, sobretot, els nostres fills.