Així és com ha quedat l'article sobre l'educació preescolar en el projecte de llei aprovat pel consell executiu de la Generalitat:
Article 54. Educació infantil
1. L’educació infantil té com a objectiu el desenvolupament global de les capacitats de l’infant durant els primers anys de vida a l’inici del seu procés d’aprenentatge. També ha de prevenir o compensar algunes de les situacions que s’originen en les desigualtats socials, econòmiques i culturals de les famílies. S’articula en dos cicles.
2. En el desenvolupament reglamentari del primer cicle de l’educació infantil s’han de preveure mesures de flexibilitat per tal de fer possible la seva adaptació, principalment, a les necessitats dels infants i també a les de les famílies i ha de preveure la possibilitat de diferents models d’organització i de funcionament que permetin conciliar la vida laboral amb la responsabilitat primordial dels pares en la criança i l’educació dels fills.
3. En aquesta etapa educativa, els infants amb necessitats educatives específiques reben l’atenció d’acord amb les seves necessitats singulars.
4. El currículum del segon cicle d’educació infantil es determina de manera que permeti al centre educatiu un marge ampli d’autonomia pedagògica que en faci possible i rellevant l’adaptació a l’entorn. El currículum ha d’ajudar els i les alumnes a desenvolupar les capacitats que els permetin identificar-se com a persones amb seguretat i benestar emocional, viure unes relacions afectives amb si mateixos i amb els altres, conèixer i interpretar l’entorn, desenvolupar habilitats de comunicació, expressió i comprensió per mitjà dels llenguatges, així com l’adquisició d’uns instruments d’aprenentatge i una progressiva autonomia personal, i una primera aproximació a la llengua estrangera.
5. Correspon al Departament, en col·laboració amb els ajuntaments, determinar els requisits que han de reunir els centres educatius que imparteixen el primer cicle d’educació infantil, referits als aspectes educatius, les instal·lacions i el personal dels centres. El Departament ha d’establir els mitjans necessaris per tal d’assegurar, en aquest cicle, una oferta educativa pública de qualitat i suficient.
6. Els centres han de cooperar amb els pares i les mares o els tutors en l’educació dels infants per tal de garantir la coresponsabilització en la coherència educativa entre el centre i les famílies.
7. L’avaluació del desenvolupament i l’aprenentatge dels i les alumnes ha de ser contínua i global, ha de verificar el grau d’assoliment dels objectius i facilitar l’adaptació de l’ajut pedagògic a les característiques individuals dels infants. Les famílies han de rebre informació dels resultats de l’avaluació.
Aquest text és d'una inconcreció notable, a més d'estar amanit amb algunes pinzellades de correcció política de moda (això de parlar de "els i les alumnes"). Si la resta de la llei va en el mateix sentit, és per preguntar-se si valia la pena tant d'enrenou per obtenir tan poca cosa i a canvi de tants desacords (fins i tot en el mateix consell executiu, en què un dels tres partits que l'integren no ha donat suport al projecte de llei).
Bé, el cas és que no s'ha tirat endavant la proposta de fer obligatori l'ensenyament entre els 3 i els anys. Per aquesta banda, doncs, estem molt contents. Però no tot s'acabava amb això, com hem intentat demostrar en aquest blog. Aquest tema només era una pedra de toc, una referència bàsica per plantejar un altre model d'educació, de criança, de conciliació --veritable, no de boquilla-- entre la vida laboral i la familiar, entre la vida dels pares i mares i la dels fills. Diríem que amb aquesta llei avançarem poc en aquesta direcció. Però, almenys, sabem que som uns quants, bastants, més de 500 (els que han firmat el nostre document) i moltes persones més que no podem quantificar però que ens consta que es mouen i s'han mogut per qüestions com la que ens ha mogut aquí.
Res més, i moltes gràcies a tothom que ens ha donat suport.
dimecres, 30 de juliol del 2008
dimarts, 22 de juliol del 2008
Hem guanyat!
La notícia (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2940694) només la dóna, en destacat, El Punt, el primer diari que ens va publicar la carta al director contra l'obligatorietat de l'escolarització als 3 anys, però és suficient perquè estiguem contentíssims:
dimarts, 22 de juliol de 2008
Cau la proposta de fer obligatori anar a l'escola a partir dels 3 anys
La proposta de fer obligatori portar els nens a l'escola a partir dels 3 anys ha caigut de l'avantprojecte de la llei d'educació de Catalunya (LEC) després que el Consell Escolar de Catalunya, màxim òrgan de representació de la comunitat educativa, es va mostrar en el seu dictamen de la LEC contra la iniciativa d'avançar l'edat de portar els nens a l'escola, que ara se situa en els 6 anys. Des que es va presentar la reforma, havien estat moltes les crítiques que s'havien expressat contra la iniciativa, des de la federació de pares Fapac fins a l'associació de mestres Rosa Sensat. Entre els partits polítics tampoc no hi havia acord, i CiU s'hi havia mostrat en contra. Ahir, la diputada d'ICV Dolors Camats també es va mostrar conforme amb la supressió de la proposta del Departament d'Educació. Segons un esborrany de la LEC elaborat la setmana passada, se suprimeix l'obligatorietat del segon cicle d'educació infantil –3 a 6 anys– i es diu que només ho seran l'educació primària i l'ESO. En la direcció que va demanar el Consell Escolar, l'avantprojecte assenyala que entre els 3 i els 6 anys l'ensenyament serà gratuït.
Avui no tenim temps per gaire més que donar les gràcies a tothom que ens ha donat suport, als 508 firmants del document que vam enviar al Departament d'Educació i, en especial, a tres persones que ens han ajudat molt tant aportant firmes com donant-nos consells i informacións molt útils durant tot aquest procés: gràcies, doncs, Emma Grenham, Roser Jordana i Míriam Sort.
No volem tancar aquest blog sense fer un últim comentari a la resolució d'aquest absurd embolic en què es va ficar Ernest Maragall, però ho deixarem per un altre dia.
dimarts, 22 de juliol de 2008
Cau la proposta de fer obligatori anar a l'escola a partir dels 3 anys
La proposta de fer obligatori portar els nens a l'escola a partir dels 3 anys ha caigut de l'avantprojecte de la llei d'educació de Catalunya (LEC) després que el Consell Escolar de Catalunya, màxim òrgan de representació de la comunitat educativa, es va mostrar en el seu dictamen de la LEC contra la iniciativa d'avançar l'edat de portar els nens a l'escola, que ara se situa en els 6 anys. Des que es va presentar la reforma, havien estat moltes les crítiques que s'havien expressat contra la iniciativa, des de la federació de pares Fapac fins a l'associació de mestres Rosa Sensat. Entre els partits polítics tampoc no hi havia acord, i CiU s'hi havia mostrat en contra. Ahir, la diputada d'ICV Dolors Camats també es va mostrar conforme amb la supressió de la proposta del Departament d'Educació. Segons un esborrany de la LEC elaborat la setmana passada, se suprimeix l'obligatorietat del segon cicle d'educació infantil –3 a 6 anys– i es diu que només ho seran l'educació primària i l'ESO. En la direcció que va demanar el Consell Escolar, l'avantprojecte assenyala que entre els 3 i els 6 anys l'ensenyament serà gratuït.
Avui no tenim temps per gaire més que donar les gràcies a tothom que ens ha donat suport, als 508 firmants del document que vam enviar al Departament d'Educació i, en especial, a tres persones que ens han ajudat molt tant aportant firmes com donant-nos consells i informacións molt útils durant tot aquest procés: gràcies, doncs, Emma Grenham, Roser Jordana i Míriam Sort.
No volem tancar aquest blog sense fer un últim comentari a la resolució d'aquest absurd embolic en què es va ficar Ernest Maragall, però ho deixarem per un altre dia.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Notícies sobre la llei
Després d'algunes setmanes sense novetats, el conseller Maragall ha tornat a parlar sobre la llei, i ha anunciat que preveu portar l'avantprojecte al consell executiu del govern de la Generalitat el 29 de juliol ("aunque la fecha no está cerrada", llegim al diari La Vanguardia). Això significa que podria començar a debatre's al Parlament a partir de setembre. En qualsevol cas, ja es veu que la llei no podrà aplicar-se de cap manera el curs que ve, que semblava que era la intenció inicial del Departament. Els rebuigs de tota mena que ha rebut l'avantprojecte, per molts i diversos motius, han fet que el procés s'hagi alentit considerablement i Maragall va dir ahir, al fòrum Tribuna Barcelona, que no estava "obsessionat per aprovar una llei al preu que sigui, i encara menys fer-ho en base [sic] d'equilibris precaris".
Amb tot, Maragall està intentant de congraciar-se amb tothom que ha criticat l'avantprojecte de llei, i en especial amb el sector docent. Per això, ha enviat i fet pública una "Carta del conseller als docents", molt a l'estil Sarkozy, que va fer el mateix a principi de curs a França, segons recorda la periodista de La Vanguardia Mercè Beltran. La carta es pot llegir també al web de la Llei (http://www.lleieducacio.cat/391) i se'n pot destacar la conciliadora declaració d'intencions que es troba en els paràgrafs següents:
Properament, sobre la base de la proposta que ja coneixeu, podrem tancar el projecte de Llei que el nostre Govern presentarà al Parlament per debatre’l i, esperem-ho, aprovar-lo.
Serà ja un nou text complet i articulat. Haurà recollit el fruit de les aportacions que, des de moltes i diverses instàncies, han enriquit i ajudat a millorar la redacció inicial.
Repassem breument aquestes aportacions:
El Consell Escolar de Catalunya és ben a prop de culminar una tasca intensa i fructífera amb la participació activa de tots els sectors que componen la comunitat educativa.
La Mesa Sectorial, compartida entre administració i sindicats, també farà arribar els punts de vista que s’hi han expressat en defensa dels legítims interessos professionals del cos docent.
Entitats representatives de mares i pares, organitzacions i empresariat del sector concertat, col·legis professionals, docents, inspectors, famílies, ciutadans... han presentat al·legacions en el tràmit d’informació pública o ens han fet arribar propostes, comentaris i crítiques raonades.
Per tant, haurem de recollir i tractar d’incorporar tot aquest patrimoni riquíssim i saber-lo convertir en una proposta final equilibrada, però ambiciosa i coherent amb l’estratègia i objectius que ja contenen el Pacte Nacional per a l’Educació i el document de bases inicial. Serà una proposta plasmada en un text solvent jurídicament i competencialment, expressió també, del nou Estatut que atorga un ampli espai de decisió i gestió per a la nostra educació.
En resum, haurem d’encertar en la redacció del cos legal que, un cop aprovat, constituirà el marc de referència general, el conjunt de les regles del joc bàsiques per optimitzar el funcionament i els resultats de l’educació catalana.
Ha de ser, per tant, una llei capaç de recollir el màxim consens i pensada perquè tothom s’hi senti escoltat i representat, amb espai per córrer i horitzó per conquerir. Ha d’expressar un disseny concebut perquè tots els actius del nostre sistema educatiu, públics i privats, concertats o no, puguin desplegar projectes, idearis i caràcter propis amb llibertat real, comptant –naturalment– amb el suport institucional adequat per a cada situació i amb els recursos suficients, proveïts del reconeixement imprescindible de la ciutadania envers mestres i professorat.
Tant de bo aquesta voluntat de consens i aquesta nova llei refeta a partir de les aportacions socials donin com a resultat la desaparició de la proposta original (o original proposta) d'obligar que nens i nenes de 2, 3 i 4 anys hagin de passar, pel cap baix, cinc hores diàries a les escoles.
Sobre les paraules de Maragall a Tribuna Barcelona i sobre la carta que ha enviat als mestres catalans, podeu llegir les informacions següents: http://feteugt.net/premsa/premsa_mes_pdf/vanguardia14070801.htm; http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=527005&idseccio_PK=1006; http://www.elpais.com/articulo/cataluna/desarrollo/ley/educacion/costara/1000/millones/euros/elpepuespcat/20080715elpcat_2/Tes; http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Maragall/envia/carta/todos/profesores/defender/Ley/Educacion/elpepiespcat/20080714elpcat_15/Tes.
Amb tot, Maragall està intentant de congraciar-se amb tothom que ha criticat l'avantprojecte de llei, i en especial amb el sector docent. Per això, ha enviat i fet pública una "Carta del conseller als docents", molt a l'estil Sarkozy, que va fer el mateix a principi de curs a França, segons recorda la periodista de La Vanguardia Mercè Beltran. La carta es pot llegir també al web de la Llei (http://www.lleieducacio.cat/391) i se'n pot destacar la conciliadora declaració d'intencions que es troba en els paràgrafs següents:
Properament, sobre la base de la proposta que ja coneixeu, podrem tancar el projecte de Llei que el nostre Govern presentarà al Parlament per debatre’l i, esperem-ho, aprovar-lo.
Serà ja un nou text complet i articulat. Haurà recollit el fruit de les aportacions que, des de moltes i diverses instàncies, han enriquit i ajudat a millorar la redacció inicial.
Repassem breument aquestes aportacions:
El Consell Escolar de Catalunya és ben a prop de culminar una tasca intensa i fructífera amb la participació activa de tots els sectors que componen la comunitat educativa.
La Mesa Sectorial, compartida entre administració i sindicats, també farà arribar els punts de vista que s’hi han expressat en defensa dels legítims interessos professionals del cos docent.
Entitats representatives de mares i pares, organitzacions i empresariat del sector concertat, col·legis professionals, docents, inspectors, famílies, ciutadans... han presentat al·legacions en el tràmit d’informació pública o ens han fet arribar propostes, comentaris i crítiques raonades.
Per tant, haurem de recollir i tractar d’incorporar tot aquest patrimoni riquíssim i saber-lo convertir en una proposta final equilibrada, però ambiciosa i coherent amb l’estratègia i objectius que ja contenen el Pacte Nacional per a l’Educació i el document de bases inicial. Serà una proposta plasmada en un text solvent jurídicament i competencialment, expressió també, del nou Estatut que atorga un ampli espai de decisió i gestió per a la nostra educació.
En resum, haurem d’encertar en la redacció del cos legal que, un cop aprovat, constituirà el marc de referència general, el conjunt de les regles del joc bàsiques per optimitzar el funcionament i els resultats de l’educació catalana.
Ha de ser, per tant, una llei capaç de recollir el màxim consens i pensada perquè tothom s’hi senti escoltat i representat, amb espai per córrer i horitzó per conquerir. Ha d’expressar un disseny concebut perquè tots els actius del nostre sistema educatiu, públics i privats, concertats o no, puguin desplegar projectes, idearis i caràcter propis amb llibertat real, comptant –naturalment– amb el suport institucional adequat per a cada situació i amb els recursos suficients, proveïts del reconeixement imprescindible de la ciutadania envers mestres i professorat.
Tant de bo aquesta voluntat de consens i aquesta nova llei refeta a partir de les aportacions socials donin com a resultat la desaparició de la proposta original (o original proposta) d'obligar que nens i nenes de 2, 3 i 4 anys hagin de passar, pel cap baix, cinc hores diàries a les escoles.
Sobre les paraules de Maragall a Tribuna Barcelona i sobre la carta que ha enviat als mestres catalans, podeu llegir les informacions següents: http://feteugt.net/premsa/premsa_mes_pdf/vanguardia14070801.htm; http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=527005&idseccio_PK=1006; http://www.elpais.com/articulo/cataluna/desarrollo/ley/educacion/costara/1000/millones/euros/elpepuespcat/20080715elpcat_2/Tes; http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Maragall/envia/carta/todos/profesores/defender/Ley/Educacion/elpepiespcat/20080714elpcat_15/Tes.
dilluns, 16 de juny del 2008
Educar, no ensinistrar
El 27 d'abril, llegint el diari, vam saber que, incomprensiblement, el conseller Maragall i el seu Departament s'entestaven a mantenir l'obligatorietat de l'ensenyament preescolar a l'avantprojecte de Llei d'Educació. Aleshores teníem 206 firmes recollides, les 150 que havíem presentat amb el nostre document, més la cinquantena llarga que havien arribat fora de temps. Feia setmanes, naturalment, que teníem aturada la recollida de firmes perquè tot (la declaració de Rosa Sensat i el dictamen del Consell Escolar, principalment) convidava a pensar que la conselleria es tiraria enrere. No va ser així, i en un mes i mig, un altre cop actius, hem pogut recollir tres-centes firmes més, fins arribar a les 506 que tenim ara. Això vol dir que hi ha una oposició de fons forta en aquest aspecte de la Llei (i tothom sap que no és l'únic). Seguim en marxa, doncs, i després de presentar la nostra al·legació, ara buscarem l'empara de la Comissió de Peticions del Parlament de Catalunya i ens adreçarem a tots els grups parlamentaris.
Mentrestant, anem llegint articles com el d'ahir a El País, de l'escriptor Gustavo Martín Garzo (http://www.elpais.com/articulo/opinion/educacion/ninos/elpepiopi/20080615elpepiopi_4/Tes), que insisteixen que hi ha una altra manera d'entendre la criança dels infants. Com en moltes de les coses que hem llegit sobre la qüestió en els últims mesos, no hi estem completament d'acord, però l'esperit de fons està força en la línia del que defensem. Sobretot, sobretot, subratllem aquesta frase de Martín Garzo, a veure si a la Generalitat la fan seva: "Educar es distinto a adiestrar".
Mentrestant, anem llegint articles com el d'ahir a El País, de l'escriptor Gustavo Martín Garzo (http://www.elpais.com/articulo/opinion/educacion/ninos/elpepiopi/20080615elpepiopi_4/Tes), que insisteixen que hi ha una altra manera d'entendre la criança dels infants. Com en moltes de les coses que hem llegit sobre la qüestió en els últims mesos, no hi estem completament d'acord, però l'esperit de fons està força en la línia del que defensem. Sobretot, sobretot, subratllem aquesta frase de Martín Garzo, a veure si a la Generalitat la fan seva: "Educar es distinto a adiestrar".
divendres, 30 de maig del 2008
Una mica de burocràcia
Hem consultat al Parlament si es coneixien les dates del tràmit parlamentari de la Llei d'Educació. La resposta és aquesta:
En resposta al vostre escrit amb relació a l'avantprojecte de llei d'Educació, us informem que, en primer lloc, cal que el Govern l'aprovi, esdevingui projecte i sigui presentat al Parlament. Un cop complerts aquests tràmits, que corresponen exclusivament al Govern, la tramitació parlamentària del projecte pot trigar uns mesos en funció de diverses eventualitats, de manera que no us podem facilitar ni tan sols un calendari aproximat de la dita tramitació. Si teniu interès en conèixer el procediment legislatiu, podeu consultar (http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE01/IE0104/IE010402).
Atentament,
Serveis Jurídics
Parlament de Catalunya
Sembla, doncs, que la cosa va per llarg. En algun moment dels últims mesos recordem haver sentit o llegit que hi havia intenció per part del Departament d'Educació d'enllestir la Llei abans de l'estiu, però potser per la polseguera que ha aixecat l'avantprojecte en tants dels seus continguts sembla que ara no hi ha tanta pressa.
El que sí acaba --demà, concretament-- és el termini d'informació pública de l'avantprojecte i, doncs, l'oportunitat de presentar-hi al·legacions. Amb la inestimable col·laboració de la Míriam Sort, que ens ha deixat la feina mig feta, aquest matí hem presentat al Departament d'Educació el document següent:
COMPAREC I EXPOSO
Que en data 5 de maig de 2008 ha estat publicat, al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, l’Edicte de data 30 d’abril pel qual s’obre el període d’informació pública de l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya per tal que es puguin formular al·legacions al text.
Que d’acord amb allò previst a l’article 86 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, durant el període d’informació pública d’un procediment qualsevol persona pot presentar al·legacions.
En virtud de les normes esmentades, i a la vista del contingut de l’avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya, formulo la següent
AL·LEGACIÓ
L’ensenyament preescolar no és obligatori en cap país de la Unió Europea ni en cap dels països més avançats econòmicament ni en els que són referències des del punt de vista pedagògic. L’ingrés lliure i flexible dels infants en el cicle preescolar és, a la vista dels corrents pedagògics més solvents, la millor opció per garantir la millor educació dels infants en una etapa en què la responsabilitat dels pares i de l’entorn familiar segueix sent primordial a l’hora d’educar els fills i d’introduir-los en l’entorn social. Si es té en compte, a més, que la jornada preescolar a Catalunya és extraordinàriament llarga (habitualment de 9 del matí a 5 de la tarda), a diferència del que succeeix en la majoria de comunitats autònomes espanyoles, resulta evident que es produeix un desequilibri en el repartiment del temps d’atenció als infants per part dels pares i dels centres escolars.
La proposta del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya de convertir en obligatori l’ensenyament preescolar (des de P3) en la nova Llei d’Educació, anunciada el mes de novembre de l’any passat, no ha estat fonamentada en cap moment per motius pedagògics i només s’ha justificat, per part de l’honorable conseller Ernest Maragall, en la conveniència que els fills de famílies amb pocs recursos tinguin garantit el dret a l’educació, oblidant que existeix un nombre petit però significatiu de famílies que no porten els seus fills a P3 per raons pedagògiques i perquè els pares i les mares es responsabilitzen de l’educació en aquesta etapa assumint reduccions de jornada i altres opcions de conciliació.
Davant d’aquesta situació, vaig participar en l’elaboració i difusió d’un document que es va enviar a la bústia electrònica oberta pel Departament d’Educació a la pàgina web de l’avantprojecte de Llei d’Educació. El document, que s’adjunta a aquestes al·legacions com a annex, va ser susbcrit per 150 persones residents a Catalunya i enviat també a l’Associació Rosa Sensat i al Consell Escolar de Catalunya, que van manifestar la seva oposició a l’obligatorietat de l’ensenyament preescolar. També va ser enviat a diversos mitjans de comunicació, dos dels quals en van publicar una versió abreujada, i al Síndic de Greuges, que va manifestar el seu interès per la qüestió i que va comunicar que seguiria amb atenció el procés d’elaboració de la Llei.
Davant la insistència del Departament d’Educació d’incloure aquesta mesura en l’avantprojecte de Llei, s’ha reactivat la recollida de firmes favorables a l’esmentat document, i en el moment de redactar aquestes al·legacions el nombre de firmes supera les 400, com es pot veure al blog escoladesdels6.blogspot.com.
En conseqüència, les al·legacions que es formulen mitjançant aquest escrit, tot i que es presenta a títol personal, recullen l’opinió d’un sector de la societat catalana que no s’hauria de menystenir.
Quant a la competència de la Comunitat Autònoma de Catalunya per establir un període d’educació obligatòria diferent al de la resta de l’Estat espanyol es fan les consideracions següents.
L’article 27.4 de la Constitució, entre els drets fonamentals, estableix que l’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït, però, qui determina quin és l’ensenyament bàsic? Ho trobem a l’article 3.3 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació que diu: l’educació primària i la secundària constitueixen l’educació bàsica. Aquest article té caràcter orgànic d’acord amb la Disposició Final setena de la Llei citada.
Ara bé, i això és el que interessa destacar ara, a la mateixa Llei orgànica d’Educació es diu que l’educació infantil és voluntària (art. 12.2) i aquest article és norma bàsica d’acord amb la Disposició Final cinquena de la mateixa Llei. En conseqüència, cap Comunitat Autònoma pot legislar en contra del contingut d’aquest article.
D’altra banda, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no hi figura la competència per establir l’obligatorietat o no dels ensenyaments que no s’han fixat com obligatoris per l’Estat i, a més, en el text es parla genèricament dels ensenyament que són obligatoris i els que no, donant per fet que és l’Estat qui ho determina (art. 131 Estatut, entre altres).
En definitiva, el fet és que l’Estat ja ha establert com a norma bàsica que l’educació infantil és voluntària i la Comunitat Autònoma de Catalunya no ho pot contradir això.
Ara bé, més enllà dels arguments purament jurídics, entenc que haurien de prevaldre els arguments morals i de caire educatiu que, segons el meu parer, són definitius a l’hora d’apostar per una educació infantil no obligatòria.
És per aquests motius que demano:
a) Que l’apartat primer de l’article 6 del citat Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya que ara diu:
“Són ensenyaments obligatoris el segon cicle d’educació infantil o parvulari i l’educació bàsica.”
sigui modificat amb la següent redacció:
“Són ensenyaments obligatoris els que componen l’educació bàsica.”
b) Que l’apartat primer de l’article 41 del mateix Avantprojecte que ara diu:
“El cicle de parvulari, de caràcter obligatori dels tres fins als sis anys, té per objecte el desenvolupament global del nen i la nena i la seva socialització.”
sigui modificat amb la següent redacció:
“El cicle de parvulari, que va dels tres fins als sis anys, té per objecte el desenvolupament global del nen i la nena i la seva socialització.”
En conseqüència, mitjançant aquest escrit
SOL·LICITO
Que es tingui per presentat aquest escrit, se’m tingui per comparegut, per formulada l’al·legació que es presenta i es modifiquin els articles 6.1 i 41.1 de l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya en el sentit proposat.
Firmat: Francesc Xavier Dilla Martínez
Barcelona, 30 de maig del 2008
HBLE. CONSELLER D’EDUCACIÓ
GENERALITAT DE CATALUNYA
Les al·legacions s'han presentat a títol personal, perquè cal firmar-les, però subratllant en el text, com es veu, el tou de gent que tenim darrere donant suport. També s'ha de fer notar que hem entrat en aquest joc de legalismes apel·lant, ja que sembla viable, a la probable incompetència de la Generalitat per fer obligatori l'ensenyament preescolar, però que, com deixa molt clar l'al·legació, la raó de pes no és aquesta sinó la moral i pedagògica: que no és socialment profitós imposar l'obligatorietat.
En resposta al vostre escrit amb relació a l'avantprojecte de llei d'Educació, us informem que, en primer lloc, cal que el Govern l'aprovi, esdevingui projecte i sigui presentat al Parlament. Un cop complerts aquests tràmits, que corresponen exclusivament al Govern, la tramitació parlamentària del projecte pot trigar uns mesos en funció de diverses eventualitats, de manera que no us podem facilitar ni tan sols un calendari aproximat de la dita tramitació. Si teniu interès en conèixer el procediment legislatiu, podeu consultar (http://www.parlament.cat/portal/page/portal/pcat/IE01/IE0104/IE010402).
Atentament,
Serveis Jurídics
Parlament de Catalunya
Sembla, doncs, que la cosa va per llarg. En algun moment dels últims mesos recordem haver sentit o llegit que hi havia intenció per part del Departament d'Educació d'enllestir la Llei abans de l'estiu, però potser per la polseguera que ha aixecat l'avantprojecte en tants dels seus continguts sembla que ara no hi ha tanta pressa.
El que sí acaba --demà, concretament-- és el termini d'informació pública de l'avantprojecte i, doncs, l'oportunitat de presentar-hi al·legacions. Amb la inestimable col·laboració de la Míriam Sort, que ens ha deixat la feina mig feta, aquest matí hem presentat al Departament d'Educació el document següent:
COMPAREC I EXPOSO
Que en data 5 de maig de 2008 ha estat publicat, al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, l’Edicte de data 30 d’abril pel qual s’obre el període d’informació pública de l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya per tal que es puguin formular al·legacions al text.
Que d’acord amb allò previst a l’article 86 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, durant el període d’informació pública d’un procediment qualsevol persona pot presentar al·legacions.
En virtud de les normes esmentades, i a la vista del contingut de l’avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya, formulo la següent
AL·LEGACIÓ
L’ensenyament preescolar no és obligatori en cap país de la Unió Europea ni en cap dels països més avançats econòmicament ni en els que són referències des del punt de vista pedagògic. L’ingrés lliure i flexible dels infants en el cicle preescolar és, a la vista dels corrents pedagògics més solvents, la millor opció per garantir la millor educació dels infants en una etapa en què la responsabilitat dels pares i de l’entorn familiar segueix sent primordial a l’hora d’educar els fills i d’introduir-los en l’entorn social. Si es té en compte, a més, que la jornada preescolar a Catalunya és extraordinàriament llarga (habitualment de 9 del matí a 5 de la tarda), a diferència del que succeeix en la majoria de comunitats autònomes espanyoles, resulta evident que es produeix un desequilibri en el repartiment del temps d’atenció als infants per part dels pares i dels centres escolars.
La proposta del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya de convertir en obligatori l’ensenyament preescolar (des de P3) en la nova Llei d’Educació, anunciada el mes de novembre de l’any passat, no ha estat fonamentada en cap moment per motius pedagògics i només s’ha justificat, per part de l’honorable conseller Ernest Maragall, en la conveniència que els fills de famílies amb pocs recursos tinguin garantit el dret a l’educació, oblidant que existeix un nombre petit però significatiu de famílies que no porten els seus fills a P3 per raons pedagògiques i perquè els pares i les mares es responsabilitzen de l’educació en aquesta etapa assumint reduccions de jornada i altres opcions de conciliació.
Davant d’aquesta situació, vaig participar en l’elaboració i difusió d’un document que es va enviar a la bústia electrònica oberta pel Departament d’Educació a la pàgina web de l’avantprojecte de Llei d’Educació. El document, que s’adjunta a aquestes al·legacions com a annex, va ser susbcrit per 150 persones residents a Catalunya i enviat també a l’Associació Rosa Sensat i al Consell Escolar de Catalunya, que van manifestar la seva oposició a l’obligatorietat de l’ensenyament preescolar. També va ser enviat a diversos mitjans de comunicació, dos dels quals en van publicar una versió abreujada, i al Síndic de Greuges, que va manifestar el seu interès per la qüestió i que va comunicar que seguiria amb atenció el procés d’elaboració de la Llei.
Davant la insistència del Departament d’Educació d’incloure aquesta mesura en l’avantprojecte de Llei, s’ha reactivat la recollida de firmes favorables a l’esmentat document, i en el moment de redactar aquestes al·legacions el nombre de firmes supera les 400, com es pot veure al blog escoladesdels6.blogspot.com.
En conseqüència, les al·legacions que es formulen mitjançant aquest escrit, tot i que es presenta a títol personal, recullen l’opinió d’un sector de la societat catalana que no s’hauria de menystenir.
Quant a la competència de la Comunitat Autònoma de Catalunya per establir un període d’educació obligatòria diferent al de la resta de l’Estat espanyol es fan les consideracions següents.
L’article 27.4 de la Constitució, entre els drets fonamentals, estableix que l’ensenyament bàsic és obligatori i gratuït, però, qui determina quin és l’ensenyament bàsic? Ho trobem a l’article 3.3 de la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’Educació que diu: l’educació primària i la secundària constitueixen l’educació bàsica. Aquest article té caràcter orgànic d’acord amb la Disposició Final setena de la Llei citada.
Ara bé, i això és el que interessa destacar ara, a la mateixa Llei orgànica d’Educació es diu que l’educació infantil és voluntària (art. 12.2) i aquest article és norma bàsica d’acord amb la Disposició Final cinquena de la mateixa Llei. En conseqüència, cap Comunitat Autònoma pot legislar en contra del contingut d’aquest article.
D’altra banda, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no hi figura la competència per establir l’obligatorietat o no dels ensenyaments que no s’han fixat com obligatoris per l’Estat i, a més, en el text es parla genèricament dels ensenyament que són obligatoris i els que no, donant per fet que és l’Estat qui ho determina (art. 131 Estatut, entre altres).
En definitiva, el fet és que l’Estat ja ha establert com a norma bàsica que l’educació infantil és voluntària i la Comunitat Autònoma de Catalunya no ho pot contradir això.
Ara bé, més enllà dels arguments purament jurídics, entenc que haurien de prevaldre els arguments morals i de caire educatiu que, segons el meu parer, són definitius a l’hora d’apostar per una educació infantil no obligatòria.
És per aquests motius que demano:
a) Que l’apartat primer de l’article 6 del citat Avantprojecte de la Llei d’Educació de Catalunya que ara diu:
“Són ensenyaments obligatoris el segon cicle d’educació infantil o parvulari i l’educació bàsica.”
sigui modificat amb la següent redacció:
“Són ensenyaments obligatoris els que componen l’educació bàsica.”
b) Que l’apartat primer de l’article 41 del mateix Avantprojecte que ara diu:
“El cicle de parvulari, de caràcter obligatori dels tres fins als sis anys, té per objecte el desenvolupament global del nen i la nena i la seva socialització.”
sigui modificat amb la següent redacció:
“El cicle de parvulari, que va dels tres fins als sis anys, té per objecte el desenvolupament global del nen i la nena i la seva socialització.”
En conseqüència, mitjançant aquest escrit
SOL·LICITO
Que es tingui per presentat aquest escrit, se’m tingui per comparegut, per formulada l’al·legació que es presenta i es modifiquin els articles 6.1 i 41.1 de l’Avantprojecte de Llei d’Educació de Catalunya en el sentit proposat.
Firmat: Francesc Xavier Dilla Martínez
Barcelona, 30 de maig del 2008
HBLE. CONSELLER D’EDUCACIÓ
GENERALITAT DE CATALUNYA
Les al·legacions s'han presentat a títol personal, perquè cal firmar-les, però subratllant en el text, com es veu, el tou de gent que tenim darrere donant suport. També s'ha de fer notar que hem entrat en aquest joc de legalismes apel·lant, ja que sembla viable, a la probable incompetència de la Generalitat per fer obligatori l'ensenyament preescolar, però que, com deixa molt clar l'al·legació, la raó de pes no és aquesta sinó la moral i pedagògica: que no és socialment profitós imposar l'obligatorietat.
dimecres, 28 de maig del 2008
Beneficia tothom l'obligatorietat?
Al text de benvinguda de la pàgina web de la Llei d'Educació (http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/index.htm), el conseller Ernest Maragall afirma que els objectius i mesures de la Llei es poden resumir en dues paraules: equitat i excel·lència. Vejam, doncs, quina equitat i quina excel·lència pot aportar l'obligatorietat de l'ensenyament preescolar.
Si, com ja hem dit en altres entrades, en cap país dels més avançats en resultats educatius i en plantejaments pedagògics --i de fet en cap país dels més desenvolupats-- existeix aquesta obligatorietat, l'equitat i l'excel·lència de la mesura proposada per la Generalitat haurien de ser veritablement revolucionàries i, sobretot, molt ben fonamentades. És millor, és considerablement millor educar els nens a l'escola a partir dels 3 anys? Fins ara, el Departament d'Educació no ha aportat cap prova que això sigui així. Rosa Sensat no ho creu, i diríem que saben de què parlen. Les més de 400 persones que ja han firmat el document que promovem, un nombre significatiu de les quals pertany al sector de l'educació, tampoc no ho creuen.
Existeix un interessant estudi publicat pel National Bureau of Economic Research dels Estats Units, titulat "How Much is Too Much? The Influence of Preschool Centers on Children's Social and Cognitive Development", de desembre del 2005, obra de cinc investigadors de les universitats nord-americanes de Berkeley i Stanford (el resum és a http://www.nber.org/papers/w11812; l'article sencer s'obté pagant 5 dòlars). Analizant les dades d'una àmplia enquesta nacional sobre aquesta etapa escolar, aquests investigadors treuen algunes conclusions interessants que, salvant les diferències de detall que hi ha, com és lògic, entre la societat i el sistema educatiu nord-americà i els nostres, poden ser tingudes en compte.
Per exemple, que els avantatges cognitius de l'escolarització dels nens de 4 anys són positius, en graus diferents en funció dels diversos grups socials, però que els efectes sobre la conducta social dels nens sovint són negatius. Així, els resultats en lectura i matemàtiques són bons, però no ho són en aspectes de conducta comparats amb els nens que no van a escola. L'escolaritzacíó resulta especialment beneficiosa pels nens de famílies pobres, fins i tot si comencen en el període entre els 2 i 3 anys, en el qual es poden obtenir molt bons resultats. (Aquest, el de beneficiar els fills de famílies amb pocs recursos, ha estat l'únic argument esgrimit per Ernest Maragall per fonamentar la seva proposta d'obligatorietat.)
Els efectes negatius sobre la conducta dels nens poden tenir a veure, segons aquest estudi, no tant amb el fet d'anar a escola com, sobretot, amb la durada de la jornada escolar: "it may be the long separation from parents and not attending child care which increases behavior problems". (La jornada preescolar a Catalunya, convé remarcar-ho, és la més llarga de tot Espanya, on moltes, sinó la majoria de les comunitats autònomes, tenen l'horari preescolar concentrat al matí. Un nen que entra a P3 a les 8 del matí, que es queda a dinar a l'escola i que en surt a les 5, a qui veu més: als pares i a la família, o als mestres i als companys de classe?) Segons l'estudi, 15 hores setmanals (res a veure amb les 25 d'aquí --i això comptant que el nen entri a les 9 i vagi a dinar a casa) proporciona els millors resultats, segons l'estudi, mentre que més de 30 hores dóna també bons resultats cognitius però augmenta les conductes negatives.
A l'últim paràgraf de les conclusions, els autors sostenen que la mitja jornada por ser considerada positiva i que els fills de famílies amb més ingressos se'n beneficien més que no pas els de les famílies pobres, que treuen més profit de jornades completes sense conseqüències negatives en la seva conducta social.
En una línia en part coincident amb aquest estudi es mou un llibre sobre el qual ens ha cridat l'atenció una de les persones que ha subscrit el document que promovem en aquest blog. Es tracta de Hold On to Your Kids: Why Parents Need to Matter More Than Peers, llibre publicat el 2004 pel psicòleg clínic Gordon Neufeld (http://www.gordonneufeld.com/book.php). Resumint a grans trets el que ens comunicava amablement Verònica Miró sobre aquest llibre, el doctor Neufeld adverteix sobre les conseqüències negatives del fet que els nens creixin amb el que ell anomena "peer orientation", és a dir, orientant-se o tenint com a referència principal els seus iguals, la colla, els companys. Els nens no estan preparats perquè s'eduquin els uns als altres. Quan els nens es miren els uns als altres en el moment en què busquen valors i identitat, deixen de madurar i desenvolupar-se de manera sana. El fenomen de la "peer orientation" fa trontollar la cohesio familiar, interfereix en un desenvolupament sa, enverina l'atmosfera escolar i provoca una cultura juvenil agressiva i sexualitzada. Ser "cool" es el que més importa als nens. Es fixen en els seus amics per tot, des de com vestir fins com parlar i com comportar-se. El doctor Neufeld diu que no és dolent que els nens facin bons amics, que tenir amics és normal i natural. El que no és normal ni natural és estar alienat dels pares i dels professors. En la pressa per fer que els nens "socialitzin" (aquest verb tant de moda entre els progres de manual) i siguin independents, no sempre ens adonem que poden desplaçar els seus lligams afectius dels pares o els professors al grup.
Això pot sonar molt dramàtic i sens dubte és discutible, com ho és l'estudi esmentat anteriorment, però el que és evident és que tenim dues mostres que la universalització o l'obligatorietat de l'ensenyament preescolar té riscos que s'han d'haver avaluat abans (i no sembla que la Conselleria ho hagi fet). Els promotors d'aquest blog no ens oposem que l'escola comenci als 3 anys. Sens dubte, por ser positiva per molts infants. Dubtem, però, que ho sigui per tots i, sobretot, que ho pugui ser per la majoria si es manté la llarguíssima jornada preescolar catalana.
Els països de referència que citen en el nostre document, en els quals l'obligatorietat comença als 6 i als 7 anys, presenten índexs variables d'ingrés a l'escola abans d'aquestes edats. Aquí és on voldríem anar: que la Generalitat deixi llibertat per començar flexiblement i, en especial, que no vegi com un triomf el fet que el 98% dels nens de 3 anys d'aquest país estiguin escolaritzats. Per què no encarreguen un estudi --aquest si que valdria la pena-- per valorar els avantatges i els inconvenients de l'actual sistema preescolar català? La nova Llei no dóna resposta a aquesta qüestió, de manera que l'equitat i l'excel·lència difícilment en poden sortir beneficiades.
Si, com ja hem dit en altres entrades, en cap país dels més avançats en resultats educatius i en plantejaments pedagògics --i de fet en cap país dels més desenvolupats-- existeix aquesta obligatorietat, l'equitat i l'excel·lència de la mesura proposada per la Generalitat haurien de ser veritablement revolucionàries i, sobretot, molt ben fonamentades. És millor, és considerablement millor educar els nens a l'escola a partir dels 3 anys? Fins ara, el Departament d'Educació no ha aportat cap prova que això sigui així. Rosa Sensat no ho creu, i diríem que saben de què parlen. Les més de 400 persones que ja han firmat el document que promovem, un nombre significatiu de les quals pertany al sector de l'educació, tampoc no ho creuen.
Existeix un interessant estudi publicat pel National Bureau of Economic Research dels Estats Units, titulat "How Much is Too Much? The Influence of Preschool Centers on Children's Social and Cognitive Development", de desembre del 2005, obra de cinc investigadors de les universitats nord-americanes de Berkeley i Stanford (el resum és a http://www.nber.org/papers/w11812; l'article sencer s'obté pagant 5 dòlars). Analizant les dades d'una àmplia enquesta nacional sobre aquesta etapa escolar, aquests investigadors treuen algunes conclusions interessants que, salvant les diferències de detall que hi ha, com és lògic, entre la societat i el sistema educatiu nord-americà i els nostres, poden ser tingudes en compte.
Per exemple, que els avantatges cognitius de l'escolarització dels nens de 4 anys són positius, en graus diferents en funció dels diversos grups socials, però que els efectes sobre la conducta social dels nens sovint són negatius. Així, els resultats en lectura i matemàtiques són bons, però no ho són en aspectes de conducta comparats amb els nens que no van a escola. L'escolaritzacíó resulta especialment beneficiosa pels nens de famílies pobres, fins i tot si comencen en el període entre els 2 i 3 anys, en el qual es poden obtenir molt bons resultats. (Aquest, el de beneficiar els fills de famílies amb pocs recursos, ha estat l'únic argument esgrimit per Ernest Maragall per fonamentar la seva proposta d'obligatorietat.)
Els efectes negatius sobre la conducta dels nens poden tenir a veure, segons aquest estudi, no tant amb el fet d'anar a escola com, sobretot, amb la durada de la jornada escolar: "it may be the long separation from parents and not attending child care which increases behavior problems". (La jornada preescolar a Catalunya, convé remarcar-ho, és la més llarga de tot Espanya, on moltes, sinó la majoria de les comunitats autònomes, tenen l'horari preescolar concentrat al matí. Un nen que entra a P3 a les 8 del matí, que es queda a dinar a l'escola i que en surt a les 5, a qui veu més: als pares i a la família, o als mestres i als companys de classe?) Segons l'estudi, 15 hores setmanals (res a veure amb les 25 d'aquí --i això comptant que el nen entri a les 9 i vagi a dinar a casa) proporciona els millors resultats, segons l'estudi, mentre que més de 30 hores dóna també bons resultats cognitius però augmenta les conductes negatives.
A l'últim paràgraf de les conclusions, els autors sostenen que la mitja jornada por ser considerada positiva i que els fills de famílies amb més ingressos se'n beneficien més que no pas els de les famílies pobres, que treuen més profit de jornades completes sense conseqüències negatives en la seva conducta social.
En una línia en part coincident amb aquest estudi es mou un llibre sobre el qual ens ha cridat l'atenció una de les persones que ha subscrit el document que promovem en aquest blog. Es tracta de Hold On to Your Kids: Why Parents Need to Matter More Than Peers, llibre publicat el 2004 pel psicòleg clínic Gordon Neufeld (http://www.gordonneufeld.com/book.php). Resumint a grans trets el que ens comunicava amablement Verònica Miró sobre aquest llibre, el doctor Neufeld adverteix sobre les conseqüències negatives del fet que els nens creixin amb el que ell anomena "peer orientation", és a dir, orientant-se o tenint com a referència principal els seus iguals, la colla, els companys. Els nens no estan preparats perquè s'eduquin els uns als altres. Quan els nens es miren els uns als altres en el moment en què busquen valors i identitat, deixen de madurar i desenvolupar-se de manera sana. El fenomen de la "peer orientation" fa trontollar la cohesio familiar, interfereix en un desenvolupament sa, enverina l'atmosfera escolar i provoca una cultura juvenil agressiva i sexualitzada. Ser "cool" es el que més importa als nens. Es fixen en els seus amics per tot, des de com vestir fins com parlar i com comportar-se. El doctor Neufeld diu que no és dolent que els nens facin bons amics, que tenir amics és normal i natural. El que no és normal ni natural és estar alienat dels pares i dels professors. En la pressa per fer que els nens "socialitzin" (aquest verb tant de moda entre els progres de manual) i siguin independents, no sempre ens adonem que poden desplaçar els seus lligams afectius dels pares o els professors al grup.
Això pot sonar molt dramàtic i sens dubte és discutible, com ho és l'estudi esmentat anteriorment, però el que és evident és que tenim dues mostres que la universalització o l'obligatorietat de l'ensenyament preescolar té riscos que s'han d'haver avaluat abans (i no sembla que la Conselleria ho hagi fet). Els promotors d'aquest blog no ens oposem que l'escola comenci als 3 anys. Sens dubte, por ser positiva per molts infants. Dubtem, però, que ho sigui per tots i, sobretot, que ho pugui ser per la majoria si es manté la llarguíssima jornada preescolar catalana.
Els països de referència que citen en el nostre document, en els quals l'obligatorietat comença als 6 i als 7 anys, presenten índexs variables d'ingrés a l'escola abans d'aquestes edats. Aquí és on voldríem anar: que la Generalitat deixi llibertat per començar flexiblement i, en especial, que no vegi com un triomf el fet que el 98% dels nens de 3 anys d'aquest país estiguin escolaritzats. Per què no encarreguen un estudi --aquest si que valdria la pena-- per valorar els avantatges i els inconvenients de l'actual sistema preescolar català? La nova Llei no dóna resposta a aquesta qüestió, de manera que l'equitat i l'excel·lència difícilment en poden sortir beneficiades.
dissabte, 24 de maig del 2008
No paren d'arribar firmes
No hem tingut gaire temps per actualitzar el blog en els últims dies, però el moviment d'arribada de firmes no s'ha aturat. De fet, ha augmentat considerablement --gairebé cent firmes més en 10 dies--, gràcies, en bona mesura, a la col·laboració de Míriam Sort, una mare de l'Associació Escola Lliure Rosa d'Abril (http://www.waldorfbarcelona.org/), que n'ha recollit un bon grapat per la seva banda amb molta eficàcia, i d'Emma Grenham, responsable de la pàgina Kids in Barcelona (http://www.kidsinbarcelona.com/), que també ens n'està enviant moltes. Gràcies a totes dues. Esperem poder penjar un nou comentari ben aviat sobre els avantatges i els desavantatges de l'ensenyament escolar en aquesta etapa, a partir d'informacions i estudis que tenim a mà.
dilluns, 12 de maig del 2008
Preescolar obligatori i escola lliure
Des que vam donar a conèixer el nostre escrit contrari a l'obligatorietat de l'ensenyament preescolar dels 3 als 6 anys, sabem que se n'ha parlat en relació amb el que es coneix com "educació lliure", de la qual a Catalunya hi ha diverses associacions en actiu. A tall de mostra, reproduïm el fragment d'un missatge de suport al nostre text:
Hola, hemos recibido vuestro escrito reenviado por un compañero de la asociacion Educar en familia a la que pertenecemos, y aunque como coordinadora no creo que participemos en este movimiento, ya que a las familias que educamos en casa nos afecta de igual manera la escolarizacion obligatoria a los tres que a los seis años, mi marido y yo estamos totalmente de acuerdo con vuestro escrito y vuestra protesta, asi que a titulo personal os mando nuestro nombre y DNI para que podais incluir nuestra firma en el documento.
No es pot dir més clar: oposar-se al preescolar obligatori no té necessàriament a veure amb la decisió d'algunes famílies d'educar els seus fills de més de 6 anys a casa o fora del sistema escolar reglat. Són històries ben diferents, per bé que coincideixin en aquesta franja d'edat.
Nosaltres no tenim cap intenció d'educar els nostres fills a casa quan els toqui iniciar el cicle escolar tradicional. És més: estem a favor d'una escola pública de qualitat, i voldríem que aquesta fos la base del sistema educatiu a Catalunya, i no que l'escola concertada fos majoritària.
Dit això, considerem que si s'admet que hi hagi escoles privades concertades d'orientació cristiana, o amb projectes pedagògics especials, o que basen la seva oferta en una llengua i una cultura estrangeres, hauria de ser igualment lícit i admissible que les famílies que ho vulguin eduquin els seus fills a casa fins l'edat que vulguin, i no que hi hagi un buit legal i una indefinició absoluta per les persones que trien aquesta opció.
Ara bé, que defensem el dret de integrar els nostres fills en preescolar en el moment que trobem més adequat per ells, o bé esperar-nos que entrin directament a P6, és una tria que té més a veure amb el fet que parlem d'uns anys en què les criatures, més que sotmetre's a un currículum escolar determinat, aprenen --és clar que aprenen, des del dia que neixen!-- principalment jugant. No té gaire sentit fer-los passar tots per un mateix adreçador a aquestes edats, ni exigir-los massa. Cadascun té el seu ritme, i introduir-los en la competitivitat pura i dura no sembla una opció gaire raonable. Se'm fa estrany que parlis amb mestres de P3 i et diguin, al principi del curs: "Quan acabi el curs, el seu fill ja sabrà escriure el seu nom". Ah, i què? L'hauran ensinistrat a reproduir unes lletres que potser no coneix del tot, abans de saber l'alfabet sencer. Alerta, són persones, encara que siguin nens, no petits lloros! La nostra filla, que no va anar a la guarderia, ha passat l'any de P3 a casa: ha après, sense que la pressionéssim gaire, algunes lletres (per exemple la inicial del seu nom) i a comptar de l'1 al 5. Ha après a dibuixar pel seu compte, primer trets abstractes, després sols, girasols, cares, animals, l'altre dia fins i tot va dibuixar una cosa que va dir que era una barra de pa. Hem fet moltes manualitats, i és força imaginativa i amb un excel·lent desenvolupament verbal en diverses llengües. En alguns aspectes, va millor que altres nens i nenes de la seva edat. En d'altres, no. Per això, repeteixo: i què? No era vital ni imprescindible que anés a escola aquest any. Té unes quantes bones amigues amb les quals li agrada jugar (i pot fer-ho fora de l'escola). Diu que el curs que ve hi vol anar. Ho provarem, i si està contenta, que hi vagi. Perfecte. Ara, si ens hem pogut permetre que no hi anés, a què treu cap que ara el Departament d'Educació ens pretengui imposar obligacions sense fonament pedagògic?
Aquesta falta de fonamentació de la mesura proposada en el projecte de llei és el que irrita més. No s'ha mirat, l'equip del conseller Maragall, el que fan als països del nostre entorn? Per exemple, una resident anglesa a Catalunya que ha subscrit el nostre document ens deia en el seu missatge:
En Inglaterra estan pensando retrasar la edad de empezar el colegio a 6 años (ahora 5) y la edad de aprender leer hasta las 7 años. Todo esto en relación con estudios hechos sobre el desarrollo infantil.
Volem fer una Llei d'Educació molt avançada i progressista de nom però curteta i poc meditada en els continguts?
Hola, hemos recibido vuestro escrito reenviado por un compañero de la asociacion Educar en familia a la que pertenecemos, y aunque como coordinadora no creo que participemos en este movimiento, ya que a las familias que educamos en casa nos afecta de igual manera la escolarizacion obligatoria a los tres que a los seis años, mi marido y yo estamos totalmente de acuerdo con vuestro escrito y vuestra protesta, asi que a titulo personal os mando nuestro nombre y DNI para que podais incluir nuestra firma en el documento.
No es pot dir més clar: oposar-se al preescolar obligatori no té necessàriament a veure amb la decisió d'algunes famílies d'educar els seus fills de més de 6 anys a casa o fora del sistema escolar reglat. Són històries ben diferents, per bé que coincideixin en aquesta franja d'edat.
Nosaltres no tenim cap intenció d'educar els nostres fills a casa quan els toqui iniciar el cicle escolar tradicional. És més: estem a favor d'una escola pública de qualitat, i voldríem que aquesta fos la base del sistema educatiu a Catalunya, i no que l'escola concertada fos majoritària.
Dit això, considerem que si s'admet que hi hagi escoles privades concertades d'orientació cristiana, o amb projectes pedagògics especials, o que basen la seva oferta en una llengua i una cultura estrangeres, hauria de ser igualment lícit i admissible que les famílies que ho vulguin eduquin els seus fills a casa fins l'edat que vulguin, i no que hi hagi un buit legal i una indefinició absoluta per les persones que trien aquesta opció.
Ara bé, que defensem el dret de integrar els nostres fills en preescolar en el moment que trobem més adequat per ells, o bé esperar-nos que entrin directament a P6, és una tria que té més a veure amb el fet que parlem d'uns anys en què les criatures, més que sotmetre's a un currículum escolar determinat, aprenen --és clar que aprenen, des del dia que neixen!-- principalment jugant. No té gaire sentit fer-los passar tots per un mateix adreçador a aquestes edats, ni exigir-los massa. Cadascun té el seu ritme, i introduir-los en la competitivitat pura i dura no sembla una opció gaire raonable. Se'm fa estrany que parlis amb mestres de P3 i et diguin, al principi del curs: "Quan acabi el curs, el seu fill ja sabrà escriure el seu nom". Ah, i què? L'hauran ensinistrat a reproduir unes lletres que potser no coneix del tot, abans de saber l'alfabet sencer. Alerta, són persones, encara que siguin nens, no petits lloros! La nostra filla, que no va anar a la guarderia, ha passat l'any de P3 a casa: ha après, sense que la pressionéssim gaire, algunes lletres (per exemple la inicial del seu nom) i a comptar de l'1 al 5. Ha après a dibuixar pel seu compte, primer trets abstractes, després sols, girasols, cares, animals, l'altre dia fins i tot va dibuixar una cosa que va dir que era una barra de pa. Hem fet moltes manualitats, i és força imaginativa i amb un excel·lent desenvolupament verbal en diverses llengües. En alguns aspectes, va millor que altres nens i nenes de la seva edat. En d'altres, no. Per això, repeteixo: i què? No era vital ni imprescindible que anés a escola aquest any. Té unes quantes bones amigues amb les quals li agrada jugar (i pot fer-ho fora de l'escola). Diu que el curs que ve hi vol anar. Ho provarem, i si està contenta, que hi vagi. Perfecte. Ara, si ens hem pogut permetre que no hi anés, a què treu cap que ara el Departament d'Educació ens pretengui imposar obligacions sense fonament pedagògic?
Aquesta falta de fonamentació de la mesura proposada en el projecte de llei és el que irrita més. No s'ha mirat, l'equip del conseller Maragall, el que fan als països del nostre entorn? Per exemple, una resident anglesa a Catalunya que ha subscrit el nostre document ens deia en el seu missatge:
En Inglaterra estan pensando retrasar la edad de empezar el colegio a 6 años (ahora 5) y la edad de aprender leer hasta las 7 años. Todo esto en relación con estudios hechos sobre el desarrollo infantil.
Volem fer una Llei d'Educació molt avançada i progressista de nom però curteta i poc meditada en els continguts?
dissabte, 10 de maig del 2008
Coses que li falten a la llei: el procés d'adaptació a l'escola
No dubtarem de les bones intencions de les persones que han redactat l'avantprojecte de llei, però sembla evident que, almenys pel que fa a l'educació preescolar, no han sabut demostrar ni ambició ni respecte per "la tradició educativa de Catalunya i la seva riquesa pedagògica i d'oferta educativa, a la qual no s'ha de renunciar". Queda molt bonic proclamar això a l'"Exposició de motius" i després tirar pel dret i matar en sis punts, els de l'article 41, el "Cicle del parvulari", sense fer cap aportació per millorar aquest cicle, com demanava clarament el Consell Escolar de Catalunya, l'opinió del qual ha estat totalment ignorada.
Perquè, aviam, qui, com i per què escriu les lleis? Té cap utilitat o sentit un article com el 13.1?:
13. 1 Estudiar per aprendre és el deure principal els alumnes. Aquest deure comporta l'assistència a classe, l'obligació de participar en les activitats docents del centre, l'esforç en l'aprenentatge i el respecte als altres alumnes i a l'autoritat del professorat.
Està molt bé parlar i enunciar drets i deures, una cosa que agrada molt als polítics i que sens dubte és necessària. Però aquest article no resulta una mica obvi i, en algun moment, fins i tot ranci? Calia? Aporta res? No hauria estat veritablement útil, i a més progressista, avançat i innovador dedicar els esforços dels legisladors a qüestions crucials i que brillen per la seva absència, com la necessitat d'un bon sistema d'adaptació a l'ensenyament preescolar? Ah no, d'això ni una sola paraula.
És molt greu. Perquè a Catalunya, ara mateix, hi ha escoles que no fan adaptació a P3. Així de clar. Els nens han de passar de la llar d'infants o de casa a una jornada de 9 a 5 sense cap procés de trànsit, d'adaptació a un canvi tan dràstic en el seu quefer diari. I si hi entres més tard, a P4 o P5, parlem-ne, i negocia a veure si amb sort arrenques alguna concessió. És, pràcticament, com si començar a P3 ja fos obligatori (molta gent, de fet, ho creu).
Moltes escoles, és cert, sí que plantegen mesures i períodes d'adaptació, però sovint són propostes més nominals i per cobrir l'expedient que una altra cosa. Es pot dir que és adaptació que el primer dia --i només el primer dia-- de classe els pares puguin acompanyar els seus fills dins l'aula, i comparteixin dues hores amb ells, i que l'endemà ja hagin de quedar-se sols amb el professor o la professora? Coneixem experiències d'aquest tipus, en què a més el professor de torn, durant aquesta jornada d'adaptació, està més pendent d'ensenyar als pares les instal·lacions de l'escola --que naturalment, ja havien vist en la jornada de portes obertes i en la primera reunió prèvia al curs-- que de fer-los viure res conjuntament amb els seus fills en un dia tan nou i especial. Després, l'adaptació dura un parell de setmanes més: primer, els nens sols però separats en dues meitats de classe, i després ja tots junts i només els matins. Al cap de quinze dies, jornada completa i qui no estigui adaptat, ja s'ho farà. D'això se'n pot dir veritablement adaptació? On és la flexibilitat? Perquè no tots els nens i nenes són iguals, no tots paeixen igual l'entrada a l'escola, no tots necessiten el mateix temps per fer-s'hi i trobar-s'hi a gust.
Es poden fer les coses d'altres maneres. De millors maneres, sens dubte. Sabem d'exemples d'adaptacions escolars flexibles, d'acord amb les necessitats de cada nen. Adaptacions en què pares i mares poden implicar-se més en el trànsit de l'espai domèstic a l'escolar, en què als mestres no els fan nosa als pares, que és la sensació que es pot treure a vegades de parlar amb alguns professors: Vostè deixi-me'l a mi que ja veurà que, en unes quantes setmanes, els faré anar a tots com un rellotge.
A Catalunya hi ha, és clar, casos de més flexibilitat, fins i tot en escoles on no està reglamentada. Una escola de monges, per exemple, on els pares poden acompanyar els fills dins l'aula tots els dies que vulguin. O una escola pública on la mateixa professora d'una nena va recomanar als pares que, durant un temps, la nena només hi anés als matins, perquè encara no acabava de trobar-se a gust amb una jornada tan llarga. O el que ens explica una de les firmants del document que promovem: "El meu fill té tres anys, i per sort a l'escola em permeten no portar-lo per la tarda, així que només va pel matí. Però sé que és un cas no habitual".
Així doncs, es poden fer les coses d'una altra manera. Es pot entrar a l'escola, als 3, als 4 o als 5 anys, tampoc és cap disbarat, i que els nens hi treguin un profit sense haver de patir, sense que les metodologies sonin a conductisme tipus Estivill i no, posem per cas, a Montessori o altres mètodes constructius i enriquidors. Es podia haver fet l'esforç d'incloure aquest punt capital en l'avantprojecte de llei, renunciant, a més, és clar, a obligar a començar obligatòriament tan aviat. Però no ha estat així. Per això hem de dir que no ens vingui el senyor Maragall a parlar d'excel·lència, quan no ha estat capaç de plantejar una llei avançada i moderna que, pel que fa a l'etapa preescolar, aporti propostes i mesures obertes, creatives, flexibles i ben meditades. Tenia molt per escollir i per documentar-se, i ha triat la pitjor opció: la desinformació i el mínim esforç. Tots hi sortim perdent: el país, els pares i mares i, sobretot, els nostres fills.
Perquè, aviam, qui, com i per què escriu les lleis? Té cap utilitat o sentit un article com el 13.1?:
13. 1 Estudiar per aprendre és el deure principal els alumnes. Aquest deure comporta l'assistència a classe, l'obligació de participar en les activitats docents del centre, l'esforç en l'aprenentatge i el respecte als altres alumnes i a l'autoritat del professorat.
Està molt bé parlar i enunciar drets i deures, una cosa que agrada molt als polítics i que sens dubte és necessària. Però aquest article no resulta una mica obvi i, en algun moment, fins i tot ranci? Calia? Aporta res? No hauria estat veritablement útil, i a més progressista, avançat i innovador dedicar els esforços dels legisladors a qüestions crucials i que brillen per la seva absència, com la necessitat d'un bon sistema d'adaptació a l'ensenyament preescolar? Ah no, d'això ni una sola paraula.
És molt greu. Perquè a Catalunya, ara mateix, hi ha escoles que no fan adaptació a P3. Així de clar. Els nens han de passar de la llar d'infants o de casa a una jornada de 9 a 5 sense cap procés de trànsit, d'adaptació a un canvi tan dràstic en el seu quefer diari. I si hi entres més tard, a P4 o P5, parlem-ne, i negocia a veure si amb sort arrenques alguna concessió. És, pràcticament, com si començar a P3 ja fos obligatori (molta gent, de fet, ho creu).
Moltes escoles, és cert, sí que plantegen mesures i períodes d'adaptació, però sovint són propostes més nominals i per cobrir l'expedient que una altra cosa. Es pot dir que és adaptació que el primer dia --i només el primer dia-- de classe els pares puguin acompanyar els seus fills dins l'aula, i comparteixin dues hores amb ells, i que l'endemà ja hagin de quedar-se sols amb el professor o la professora? Coneixem experiències d'aquest tipus, en què a més el professor de torn, durant aquesta jornada d'adaptació, està més pendent d'ensenyar als pares les instal·lacions de l'escola --que naturalment, ja havien vist en la jornada de portes obertes i en la primera reunió prèvia al curs-- que de fer-los viure res conjuntament amb els seus fills en un dia tan nou i especial. Després, l'adaptació dura un parell de setmanes més: primer, els nens sols però separats en dues meitats de classe, i després ja tots junts i només els matins. Al cap de quinze dies, jornada completa i qui no estigui adaptat, ja s'ho farà. D'això se'n pot dir veritablement adaptació? On és la flexibilitat? Perquè no tots els nens i nenes són iguals, no tots paeixen igual l'entrada a l'escola, no tots necessiten el mateix temps per fer-s'hi i trobar-s'hi a gust.
Es poden fer les coses d'altres maneres. De millors maneres, sens dubte. Sabem d'exemples d'adaptacions escolars flexibles, d'acord amb les necessitats de cada nen. Adaptacions en què pares i mares poden implicar-se més en el trànsit de l'espai domèstic a l'escolar, en què als mestres no els fan nosa als pares, que és la sensació que es pot treure a vegades de parlar amb alguns professors: Vostè deixi-me'l a mi que ja veurà que, en unes quantes setmanes, els faré anar a tots com un rellotge.
A Catalunya hi ha, és clar, casos de més flexibilitat, fins i tot en escoles on no està reglamentada. Una escola de monges, per exemple, on els pares poden acompanyar els fills dins l'aula tots els dies que vulguin. O una escola pública on la mateixa professora d'una nena va recomanar als pares que, durant un temps, la nena només hi anés als matins, perquè encara no acabava de trobar-se a gust amb una jornada tan llarga. O el que ens explica una de les firmants del document que promovem: "El meu fill té tres anys, i per sort a l'escola em permeten no portar-lo per la tarda, així que només va pel matí. Però sé que és un cas no habitual".
Així doncs, es poden fer les coses d'una altra manera. Es pot entrar a l'escola, als 3, als 4 o als 5 anys, tampoc és cap disbarat, i que els nens hi treguin un profit sense haver de patir, sense que les metodologies sonin a conductisme tipus Estivill i no, posem per cas, a Montessori o altres mètodes constructius i enriquidors. Es podia haver fet l'esforç d'incloure aquest punt capital en l'avantprojecte de llei, renunciant, a més, és clar, a obligar a començar obligatòriament tan aviat. Però no ha estat així. Per això hem de dir que no ens vingui el senyor Maragall a parlar d'excel·lència, quan no ha estat capaç de plantejar una llei avançada i moderna que, pel que fa a l'etapa preescolar, aporti propostes i mesures obertes, creatives, flexibles i ben meditades. Tenia molt per escollir i per documentar-se, i ha triat la pitjor opció: la desinformació i el mínim esforç. Tots hi sortim perdent: el país, els pares i mares i, sobretot, els nostres fills.
dimarts, 6 de maig del 2008
Algunes preguntes sobre el projecte de llei
Llegir-se un avantprojecte de llei dels que es gasten avui dia no és cosa senzilla si un és pare de dues criatures, una d'elles de poques setmanes. Prou feina tenim a casa. Però, és clar, davant de propostes com les del conseller Maragall, un ha de robar hores de son per mirar de treure el trellat del que pretén el govern d'aquest país.
Una primera ullada al projecte, ni completa ni exhaustiva, em porta a subratllar contradiccions i incongruències de l'avantprojecte en allò de què es tracta en aquest blog.
En l'"Exposició de motius" inicial es parla, repetidament, igual que en el document del Departament d'Educació del mes de novembre passat, de "flexibilitat". És una paraula amb què s'omplen sovint la boca alguns polítics i sempre queda bé. Ara la cosa va així:
[...] la necessitat de respondre a noves demandes que s'expliciten amb rapidesa i els nous requeriments socials, reclamen una escola que doni respostes singulars i flexibles (pàgina 5)
La flexibilitat ha de permetre recollir tota la tradició educativa de Catalunya i la seva riques pedagògica i d'oferta educativa, a la qual no s'ha de renunciar, ans al contrari: la Llei ordena el sistema educaiu amb el propòsit d'estimular-ne la creativitat i la llibertat. (pàgina 6)
Primera pregunta: si enlloc d'Europa ni en cap país dels avançats és obligatori l'ensenyament abans dels 6 o 7 anys, on és la flexibilitat, la creativitat i la llibertat d'imposar que tots els nens vagin a escola l'any que en fan tres (el que vol dir que criatures nascudes al desembre, amb poc més de dos anys i mig, hagin de començar a anar a escola de 9 del matí a 5 de la tarda)?
Anem ja a l'article 41, titulat "Cicle de parvulari", on es reglamenta l'obligatorietat:
1. El cicle de parvulari, de caràcter obligatori dels tres fins als sis anys, té per objecte el desenvolupament global del nen i la nena i la seva socialització.
Vet aquí una declaració estupenda i, també, d'una vaguetat considerable. Desenvolupament global, socialització, tararí, tararà... Molt bé. D'acord. Però segona pregunta: aquests objectius només poden aconseguir-se mitjançant l'ensenyament escolar? Els pares no hi tenen cap responsabilitat? Vaja, no cap, la principal responsabilitat? Els pares només surten a l'apartat 4 de l'article, per "cooperar" amb els centres educatius. Però una llei que planteja un canvi tan radical de l'ordenament educatiu català, no ha d'aportar cap justificació dels avantatges pedagògics objectius d'aquest canvi?
Finalment, una tercera cita de l'avantprojecte de llei, l'últim punt de l'article 41:
6. El Departament pot regular formes alternatives de compliment de l'escolarització del cicle de parvulari sempre que es garanteixi l'assoliment dels objectius de l'etapa.
Ah, aquí ja sembla que els legisladors s'ensumen que no van ben encaminats i deixen una porta oberta. Què vol dir això de les "formes alternatives"? I garantir els "objectius de l'etapa"? Què pretenen? Que nens i nenes de 3, 4 i 5 anys que s'escolaritzin "alternativament" hagin d'examinar-se com aquells alumnes de les escoles privades que anaven als instituts a fer els exàmens oficials al final del curs?
En definitiva, i faig una tercera pregunta: si això tira endavant, què farà el senyor Maragall i el seu Departament d'Educació amb els pares que no vulguin escolaritzar els seus fills durant aquesta etapa? Retirar-los la custòdia dels fills? Les mares i pares que demanin excedències i reduccions de jornada per dedicar als seus fills temps de debò, no pas el famós "temps de qualitat" de què parla tanta gent, sinó veritables i senceres hores diàries d'atenció i de vincle familiar, seran penalitzats per ser responsables de l'educació dels seus fills?
Si el conseller Maragall necessita explicar la conveniència de l'obligatorietat a les rodes de premsa i és incapaç de fer que això es faci evident en el text mateix de l'avantprojecte de llei, diria que al seu Departament tenen un greu problema per fer-se entendre. Si la mesura ha estat introduïda per afavorir, per fer entrar abans dins el sistema educatiu els fills de famílies pobres, desestructurades, socialment desfavorides... en fi, com en vulguin dir, la quarta pregunta resulta òbvia: per què volen resoldre en una llei d'Educació un problema minoritari i que té més a veure amb les competències de Benestar? Els problemes d'aquestes famílies tenen a veure amb les àrees de Serveis Socials dels ajuntaments, per exemple. Per què no resoldre'ls mitjançant mediadors socials? Què té a veure això de què parla Maragall amb l'educació? De debò, hi insisteixo: pensa retirar-nos la custòdia dels nostres fills als pares que volem que entrin dins el sistema educatiu d'una manera flexible, als 3, als 4, als 5 o als 6 anys, quan considerem que els és més convenient, sense cap pressa?
Demà, si tinc temps, parlaré d'una altra greu mancança de l'avantprojecte de llei: els processos d'adaptació als parvularis.
Una primera ullada al projecte, ni completa ni exhaustiva, em porta a subratllar contradiccions i incongruències de l'avantprojecte en allò de què es tracta en aquest blog.
En l'"Exposició de motius" inicial es parla, repetidament, igual que en el document del Departament d'Educació del mes de novembre passat, de "flexibilitat". És una paraula amb què s'omplen sovint la boca alguns polítics i sempre queda bé. Ara la cosa va així:
[...] la necessitat de respondre a noves demandes que s'expliciten amb rapidesa i els nous requeriments socials, reclamen una escola que doni respostes singulars i flexibles (pàgina 5)
La flexibilitat ha de permetre recollir tota la tradició educativa de Catalunya i la seva riques pedagògica i d'oferta educativa, a la qual no s'ha de renunciar, ans al contrari: la Llei ordena el sistema educaiu amb el propòsit d'estimular-ne la creativitat i la llibertat. (pàgina 6)
Primera pregunta: si enlloc d'Europa ni en cap país dels avançats és obligatori l'ensenyament abans dels 6 o 7 anys, on és la flexibilitat, la creativitat i la llibertat d'imposar que tots els nens vagin a escola l'any que en fan tres (el que vol dir que criatures nascudes al desembre, amb poc més de dos anys i mig, hagin de començar a anar a escola de 9 del matí a 5 de la tarda)?
Anem ja a l'article 41, titulat "Cicle de parvulari", on es reglamenta l'obligatorietat:
1. El cicle de parvulari, de caràcter obligatori dels tres fins als sis anys, té per objecte el desenvolupament global del nen i la nena i la seva socialització.
Vet aquí una declaració estupenda i, també, d'una vaguetat considerable. Desenvolupament global, socialització, tararí, tararà... Molt bé. D'acord. Però segona pregunta: aquests objectius només poden aconseguir-se mitjançant l'ensenyament escolar? Els pares no hi tenen cap responsabilitat? Vaja, no cap, la principal responsabilitat? Els pares només surten a l'apartat 4 de l'article, per "cooperar" amb els centres educatius. Però una llei que planteja un canvi tan radical de l'ordenament educatiu català, no ha d'aportar cap justificació dels avantatges pedagògics objectius d'aquest canvi?
Finalment, una tercera cita de l'avantprojecte de llei, l'últim punt de l'article 41:
6. El Departament pot regular formes alternatives de compliment de l'escolarització del cicle de parvulari sempre que es garanteixi l'assoliment dels objectius de l'etapa.
Ah, aquí ja sembla que els legisladors s'ensumen que no van ben encaminats i deixen una porta oberta. Què vol dir això de les "formes alternatives"? I garantir els "objectius de l'etapa"? Què pretenen? Que nens i nenes de 3, 4 i 5 anys que s'escolaritzin "alternativament" hagin d'examinar-se com aquells alumnes de les escoles privades que anaven als instituts a fer els exàmens oficials al final del curs?
En definitiva, i faig una tercera pregunta: si això tira endavant, què farà el senyor Maragall i el seu Departament d'Educació amb els pares que no vulguin escolaritzar els seus fills durant aquesta etapa? Retirar-los la custòdia dels fills? Les mares i pares que demanin excedències i reduccions de jornada per dedicar als seus fills temps de debò, no pas el famós "temps de qualitat" de què parla tanta gent, sinó veritables i senceres hores diàries d'atenció i de vincle familiar, seran penalitzats per ser responsables de l'educació dels seus fills?
Si el conseller Maragall necessita explicar la conveniència de l'obligatorietat a les rodes de premsa i és incapaç de fer que això es faci evident en el text mateix de l'avantprojecte de llei, diria que al seu Departament tenen un greu problema per fer-se entendre. Si la mesura ha estat introduïda per afavorir, per fer entrar abans dins el sistema educatiu els fills de famílies pobres, desestructurades, socialment desfavorides... en fi, com en vulguin dir, la quarta pregunta resulta òbvia: per què volen resoldre en una llei d'Educació un problema minoritari i que té més a veure amb les competències de Benestar? Els problemes d'aquestes famílies tenen a veure amb les àrees de Serveis Socials dels ajuntaments, per exemple. Per què no resoldre'ls mitjançant mediadors socials? Què té a veure això de què parla Maragall amb l'educació? De debò, hi insisteixo: pensa retirar-nos la custòdia dels nostres fills als pares que volem que entrin dins el sistema educatiu d'una manera flexible, als 3, als 4, als 5 o als 6 anys, quan considerem que els és més convenient, sense cap pressa?
Demà, si tinc temps, parlaré d'una altra greu mancança de l'avantprojecte de llei: els processos d'adaptació als parvularis.
diumenge, 4 de maig del 2008
No estem sols
A l'edició d'avui del diari El País, el periodista Sebastián Tobarra dedica una pàgina sencera al debat sobre l'obligatorietat de l'ensenyament als tres anys. L'article "Al cole, ¿a los tres o a los seis años?" (http://www.elpais.com/articulo/cataluna/cole/anos/elpepuespcat/20080504elpcat_10/Tes) no té desperdici i esmenta unes quantes opinions contràries a la proposta de la Generalitat que concorden amb allò que plantegem en aquest blog. Destaquem els paràgrafs següents de l'article:
Algunos expertos, como el profesor Xavier Melgarejo, creen que, más que avanzar la escolarización, hay que conciliar el trabajo y la familia. Y el trabajo a tiempo parcial puede ser un camino, aunque es poco utilizado en España. Los ocupados a tiempo parcial son apenas el 12% en España, frente al 46% en Holanda y el 25% en Suecia y Finladia (véase el mapa).
"En los países nórdicos se practica una política destinada a crear un espacio de libertad para los ciudadanos", recalca Melgarejo. "Ir a la guardería favorece la integración social de las familias desestructuradas o con bajos recursos, pero eso no es así para las clases medias y, por supuesto, para las altas", dice este experto, autor de una tesis sobre la educación en Finlandia. "En ese país la escuela empieza a los siete años, pero hay centros que la ofrecen antes".
En opinión de Ángela Rodríguez, responsable de guarderías de UGT en Cataluña, en cambio, no sería una buena medida. "No estamos de acuerdo y se lo hemos dicho a Educación. Avanzar la obligatoriedad reduce la libertad de los padres. Lo que hay que hacer es adecuar el tiempo familiar al trabajo. Falta una política de conciliación familiar con el trabajo. Los niños necesitan estar más tiempo con sus familias", añade.
[...]
Pere Joan dirige un centro alternativo, el proyecto educativo La Caseta, en el barrio barcelonés de Gràcia. Allí hay 25 niños en cuatro espacios. Joan está en contra de avanzar la obligatoriedad. "Va contra la libertad de las familias. En nuestro centro trabajamos desde el juego hasta la espontaneidad y la afectividad. Y si un niño se interesa por algo, se le explica", dice.
Otro centro alternativo es El Roure, en Mediona (Alt Penedès). "No se puede meter a todos los niños en el mismo saco", dice su responsable, Begoña González, que critica la obligatoriedad escolar a edades tempranas.
Tobarra esmenta també l'oposició de l'associació Rosa Sensat. Recordem les declaracions d'Irene Balaguer, presidenta d'aquesta associació pedagògica progressista, al mateix Sebastián Tobarra, publcades a El País el 20 de gener:
El documento que ha presentado Maragall es contradictorio en algunos puntos. Dice que debe haber flexibilidad en los centros y en el sistema educativo, pero por otra parte fija la escolarización obligatoria a los tres años", reprocha Balaguer. "No la vemos necesaria. Primero, porque casi el cien por cien de las niñas y niños de tres a cinco años ya están escolarizados. Pero, además, porque a esa edad los niños tienen que jugar. En Finlandia, de la que siempre hablamos con admiración, la escuela no empieza hasta los siete años. Antes los niños juegan y aprenden jugando fundamentalmente al aire libre, salvo cuando la temperatura baja de 10 bajo cero", dice Balaguer. "Los niños, jugando, aprenden la gravedad, por ejemplo. Si hacemos obligatoria esa etapa se regulará y aparecerá la tentación de evaluarla", añade.
Lògicament, la Xarxa d'Educació Lliure (XELL) també s'oposa a la proposta del Departament d'Educació i, segons Tobarra, "ha recogido cientos de firmas en contra y lo ha comunicado a Educación".
Tobarra cita dues posicions favorables als plantejaments d'Ernest Maragall. La primera és de la Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya:
En cambio, el presidente de la FAPAC, Walter García, ve bien la medida: "Estamos a favor. Avanzar la obligatoriedad de la escuela sería positivo para socializar a las familias más desestructuradas, que se beneficiarían con esta medida".
L'argument d'aquest senyor és exactament el mateix que va donar Maragall: no parla de cap teòric benefici o millora pedagògica general, sinó de "resoldre" el problema que, pel que es veu, presenten algunes famílies amb problemes.
De manera més contradictòria s'expressa María Pazos, portaveu de la Plataforma per a Permisos de Naixement i Adopció Iguals i Intransferibles:
Me inclino por que sea obligatorio, pero no lo veo una prioridad. Más del 90% de los niños de más de tres años ya van a la guardería. Hay cosas más urgentes que hacer obligatoria esta etapa. Lo importante es la igualdad de permisos para hombres y mujeres. Las mujeres tienen ahora 16 semanas por maternidad y pedimos que los hombres tengan otras 16. No creo en las excedencias ni en las reducciones de jornada, sino en la igualdad y el reparto del tiempo entre hombres y mujeres.
Deixant de banda això que els nens de més de 3 anys van a la guarderia, que ja es veu que és un error, la senyora Pazos, en realitat, no sembla tan a favor de l'obligatorietat; si més no, no ho veu prioritari. Val a dir que sembla no entendre que les excedències i les reduccions de jornada es poden repartir, com sosté ella, entre dones i homes.
Algunos expertos, como el profesor Xavier Melgarejo, creen que, más que avanzar la escolarización, hay que conciliar el trabajo y la familia. Y el trabajo a tiempo parcial puede ser un camino, aunque es poco utilizado en España. Los ocupados a tiempo parcial son apenas el 12% en España, frente al 46% en Holanda y el 25% en Suecia y Finladia (véase el mapa).
"En los países nórdicos se practica una política destinada a crear un espacio de libertad para los ciudadanos", recalca Melgarejo. "Ir a la guardería favorece la integración social de las familias desestructuradas o con bajos recursos, pero eso no es así para las clases medias y, por supuesto, para las altas", dice este experto, autor de una tesis sobre la educación en Finlandia. "En ese país la escuela empieza a los siete años, pero hay centros que la ofrecen antes".
En opinión de Ángela Rodríguez, responsable de guarderías de UGT en Cataluña, en cambio, no sería una buena medida. "No estamos de acuerdo y se lo hemos dicho a Educación. Avanzar la obligatoriedad reduce la libertad de los padres. Lo que hay que hacer es adecuar el tiempo familiar al trabajo. Falta una política de conciliación familiar con el trabajo. Los niños necesitan estar más tiempo con sus familias", añade.
[...]
Pere Joan dirige un centro alternativo, el proyecto educativo La Caseta, en el barrio barcelonés de Gràcia. Allí hay 25 niños en cuatro espacios. Joan está en contra de avanzar la obligatoriedad. "Va contra la libertad de las familias. En nuestro centro trabajamos desde el juego hasta la espontaneidad y la afectividad. Y si un niño se interesa por algo, se le explica", dice.
Otro centro alternativo es El Roure, en Mediona (Alt Penedès). "No se puede meter a todos los niños en el mismo saco", dice su responsable, Begoña González, que critica la obligatoriedad escolar a edades tempranas.
Tobarra esmenta també l'oposició de l'associació Rosa Sensat. Recordem les declaracions d'Irene Balaguer, presidenta d'aquesta associació pedagògica progressista, al mateix Sebastián Tobarra, publcades a El País el 20 de gener:
El documento que ha presentado Maragall es contradictorio en algunos puntos. Dice que debe haber flexibilidad en los centros y en el sistema educativo, pero por otra parte fija la escolarización obligatoria a los tres años", reprocha Balaguer. "No la vemos necesaria. Primero, porque casi el cien por cien de las niñas y niños de tres a cinco años ya están escolarizados. Pero, además, porque a esa edad los niños tienen que jugar. En Finlandia, de la que siempre hablamos con admiración, la escuela no empieza hasta los siete años. Antes los niños juegan y aprenden jugando fundamentalmente al aire libre, salvo cuando la temperatura baja de 10 bajo cero", dice Balaguer. "Los niños, jugando, aprenden la gravedad, por ejemplo. Si hacemos obligatoria esa etapa se regulará y aparecerá la tentación de evaluarla", añade.
Lògicament, la Xarxa d'Educació Lliure (XELL) també s'oposa a la proposta del Departament d'Educació i, segons Tobarra, "ha recogido cientos de firmas en contra y lo ha comunicado a Educación".
Tobarra cita dues posicions favorables als plantejaments d'Ernest Maragall. La primera és de la Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes de Catalunya:
En cambio, el presidente de la FAPAC, Walter García, ve bien la medida: "Estamos a favor. Avanzar la obligatoriedad de la escuela sería positivo para socializar a las familias más desestructuradas, que se beneficiarían con esta medida".
L'argument d'aquest senyor és exactament el mateix que va donar Maragall: no parla de cap teòric benefici o millora pedagògica general, sinó de "resoldre" el problema que, pel que es veu, presenten algunes famílies amb problemes.
De manera més contradictòria s'expressa María Pazos, portaveu de la Plataforma per a Permisos de Naixement i Adopció Iguals i Intransferibles:
Me inclino por que sea obligatorio, pero no lo veo una prioridad. Más del 90% de los niños de más de tres años ya van a la guardería. Hay cosas más urgentes que hacer obligatoria esta etapa. Lo importante es la igualdad de permisos para hombres y mujeres. Las mujeres tienen ahora 16 semanas por maternidad y pedimos que los hombres tengan otras 16. No creo en las excedencias ni en las reducciones de jornada, sino en la igualdad y el reparto del tiempo entre hombres y mujeres.
Deixant de banda això que els nens de més de 3 anys van a la guarderia, que ja es veu que és un error, la senyora Pazos, en realitat, no sembla tan a favor de l'obligatorietat; si més no, no ho veu prioritari. Val a dir que sembla no entendre que les excedències i les reduccions de jornada es poden repartir, com sosté ella, entre dones i homes.
dijous, 1 de maig del 2008
Escola per reial decret o veritable conciliació?
Ja es pot consultar el text de l'avantprojecte de llei (http://www20.gencat.cat/docs/Sala%20de%20Premsa/Documents/Arxius/educacio_premsa.notaPremsa.85.Text%20integre1209385759882.pdf). Ens l'estem llegint. Ja el comentarem. Mentrestant, perquè veieu quina és la filosofia dels firmants del document, reproduïm la carta que Roser Jordà i nou persones més van publicar a El Punt, La Vanguardia, El País i El Periódico a finals de novembre i principis de desembre de l'any passat (agraïm a Roser Jordà, que ens ha donat suport des del començament, que ens l'hagi tramès):
Recentment ha aparegut a la premsa la notícia de que a Catalunya s’està tramitant un projecte de llei que pretén rebaixar fins als tres anys l’escolarització obligatòria.
D’altra banda, ha aparegut també a la premsa, de forma simultània, la informació de que avui en dia els nens no tenen temps per a jugar –tot i que el joc és a la primer infància la principal i més eficaç forma d’aprenentatge- i passen poc temps a l’aire lliure; som, sembla ser, el tercer país del món pel que fa a menors que s’han de tractar per malalties mentals.
El quadre s’enfosqueix encara més si pensem que a Catalunya els alumnes de primària tenen una hora de classe més –l’anomenada sisena hora- que els nens d’altres comunitats de l’Estat.
Quina mena de societat estem construint quan consentim als successius governs que augmentin les places a les llars d’infants en comptes d’ampliar els permisos de maternitat a sis mesos com a mínim i legislar excedències per períodes d’un a tres anys, remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball, per algun dels dos membres d’una parella amb nens petits, com passa als països europeus civilitzats de debò? Com podem acceptar que els petits de tres anys o menys passin vuit hores al recinte de l’escola i lluny de la família?
Potser seria hora d’exigir al legislador que engegui una conciliació real de la vida privada i la laboral. Si aquesta llei vol reduir les taxes de fracàs escolar, per què no ens fixem en els països amb els millors resultats? Per què no copiem el seu model, que permet a les famílies passar més temps juntes i als petits jugar lliurement fins als sis anys? Hauríem de deixar que els nens tornessin a ser nens en l’única etapa de la seva vida en que ho poden ser plenament. De cap altra forma podran arribar a ser realment adults.
Recentment ha aparegut a la premsa la notícia de que a Catalunya s’està tramitant un projecte de llei que pretén rebaixar fins als tres anys l’escolarització obligatòria.
D’altra banda, ha aparegut també a la premsa, de forma simultània, la informació de que avui en dia els nens no tenen temps per a jugar –tot i que el joc és a la primer infància la principal i més eficaç forma d’aprenentatge- i passen poc temps a l’aire lliure; som, sembla ser, el tercer país del món pel que fa a menors que s’han de tractar per malalties mentals.
El quadre s’enfosqueix encara més si pensem que a Catalunya els alumnes de primària tenen una hora de classe més –l’anomenada sisena hora- que els nens d’altres comunitats de l’Estat.
Quina mena de societat estem construint quan consentim als successius governs que augmentin les places a les llars d’infants en comptes d’ampliar els permisos de maternitat a sis mesos com a mínim i legislar excedències per períodes d’un a tres anys, remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball, per algun dels dos membres d’una parella amb nens petits, com passa als països europeus civilitzats de debò? Com podem acceptar que els petits de tres anys o menys passin vuit hores al recinte de l’escola i lluny de la família?
Potser seria hora d’exigir al legislador que engegui una conciliació real de la vida privada i la laboral. Si aquesta llei vol reduir les taxes de fracàs escolar, per què no ens fixem en els països amb els millors resultats? Per què no copiem el seu model, que permet a les famílies passar més temps juntes i als petits jugar lliurement fins als sis anys? Hauríem de deixar que els nens tornessin a ser nens en l’única etapa de la seva vida en que ho poden ser plenament. De cap altra forma podran arribar a ser realment adults.
dimarts, 29 d’abril del 2008
Les raons de Maragall
El projecte de llei segueix sense estar penjat al web d'Educació, però el conseller ja ha explicat a la premsa per què vol imposar l'obligatorietat de l'ensenyament de 3 a 6 anys. Això és el que en deia ahir el diari Avui (http://paper.avui.cat/article/societat/124637/cau/la/proposta/gestio/privada/centres/publics.html):
"L'escolarització obligatòria s'avança als 3 anys per garantir "el dret a l'escolarització dels més necessitats". Maragall va assegurar que comença a haver-hi famílies de procedències socioeconòmicament desfavorides que s'escuden en la no obligatorietat del 3-6 per no dur els fills a l'escola fins més tard."
Els pobres! Ja han sortit els pobres, com en el document de novembre. I els drets, vet aquí! Només ha faltat que, com en el document, Maragall esmentés "els nouvinguts", és a dir, els immigrants. Llegint aquell text, un treia la impressió que els defectes del sistema educatiu a Catalunya es devien, sobretot, a l'existència de pobres i d'immigrants. Sembla una exageració, però no ho és. En parlarem en un altre post. El que queda clar és que Maragall segueix sense donar raons pedagògiques que justifiquin l'obligatorietat. Em sembla que els promotors d'aquest blog ni la majoria dels firmants del document contra l'obligatorietat no som pobres, o no pas pobres de solemnitat. Vaja, de fet, no li hem preguntat a ningú si és de "procedència econòmica desfavorida" (com els agrada als polítics això de parlar amb eufemismes interminables!), principalment perquè no té res a veure amb la qüestió. Si és un dret no portar els fills a escola fins als 6 anys, no es pot parlar que els pares que no els porten s'escuden en la no obligatorietat. Si es considera que és tan important que nens de 3 (i fins de 2 anys!) hagin d'estar-se més de mig dia a l'escola, cal justificar-ho amb arguments pedagògics, no amb filigranes pseudolegalistes. Encara esperem, doncs, que a les nostres raons el Departament d'Educació hi contesti amb alguna que tingui una mica de cap i peus, i no amb populisme barat com el que es desprèn de les paraules d'ahir d'Ernest Maragall.
"L'escolarització obligatòria s'avança als 3 anys per garantir "el dret a l'escolarització dels més necessitats". Maragall va assegurar que comença a haver-hi famílies de procedències socioeconòmicament desfavorides que s'escuden en la no obligatorietat del 3-6 per no dur els fills a l'escola fins més tard."
Els pobres! Ja han sortit els pobres, com en el document de novembre. I els drets, vet aquí! Només ha faltat que, com en el document, Maragall esmentés "els nouvinguts", és a dir, els immigrants. Llegint aquell text, un treia la impressió que els defectes del sistema educatiu a Catalunya es devien, sobretot, a l'existència de pobres i d'immigrants. Sembla una exageració, però no ho és. En parlarem en un altre post. El que queda clar és que Maragall segueix sense donar raons pedagògiques que justifiquin l'obligatorietat. Em sembla que els promotors d'aquest blog ni la majoria dels firmants del document contra l'obligatorietat no som pobres, o no pas pobres de solemnitat. Vaja, de fet, no li hem preguntat a ningú si és de "procedència econòmica desfavorida" (com els agrada als polítics això de parlar amb eufemismes interminables!), principalment perquè no té res a veure amb la qüestió. Si és un dret no portar els fills a escola fins als 6 anys, no es pot parlar que els pares que no els porten s'escuden en la no obligatorietat. Si es considera que és tan important que nens de 3 (i fins de 2 anys!) hagin d'estar-se més de mig dia a l'escola, cal justificar-ho amb arguments pedagògics, no amb filigranes pseudolegalistes. Encara esperem, doncs, que a les nostres raons el Departament d'Educació hi contesti amb alguna que tingui una mica de cap i peus, i no amb populisme barat com el que es desprèn de les paraules d'ahir d'Ernest Maragall.
Tornem-hi: de què va tot plegat
El mes de novembre de l'any passat, el conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall, va presentar en roda de premsa un document elaborat pel Departament d'Educació amb vista a resumir les idees bàsiques que hauria de contenir la Llei d'Educació que la Generalitat proposarà al Parlament en els propers mesos (http://www.gencat.cat/educacio/llei_educacio/index.htm). El document va ser molt debatut i criticat en el sector de l'ensenyament, i va arribar a provocar una vaga de professors. Un aspecte que mai sortia en les queixes contra la futura llei era que plantejava declarar obligatori l'ensenyament preescolar (de 3 a 6 anys). Un pare i una mare, o una mare i un pare, que tant és, vam entendre que això era un disbarat, a més d'una imposició exagerada i innecessària. Per això vam redactar una carta raonant els nostres arguments. La vam enviar al conseller Maragall, al Consell Escolar de Catalunya, al Síndic de Greuges i a l'Associació Rosa Sensat. Aquesta carta va ser subscrita per 150 persones residents a Catalunya, les firmes de les quals vam recollir en a penes dues setmanes durant el període nadalenc. La carta va ser enviada també als sindicats i als responsables de temes educatius de la premsa escrita. Igualment, una versió reduïda va ser adreçada a les respectives seccions de cartes al director, i es va publicar a l'Avui (http://paper.avui.cat/article//opinio//112128/bustia.html) i a El Punt (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2690132). A El País, el periodista amb qui vam contactar va parlar amb els responsables de Rosa Sensat i va treure un article que es feia ressò de les crítiques d'aquesta associació al document de la Generalitat, crítiques que incloïen la proposta d'obligatorietat de l'ensenyament entre els 3 i els 6 anys (http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Rosa/Sensat/rechaza/avanzar/escolarizacion/obligatoria/elpepuespcat/20080120elpcat_8/Tes/). El Síndic i el Consell Escolar de Catalunya ens van respondre amablement. Aquesta última institució, a més, es va manifestar taxativament en contra de la mesura (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2764117).
Hem seguit rebent firmes de suport al nostre document, i ja hem superat de llarg les dues-centes firmes. Entre els firmants hi ha, a més de pares i mares i ciutadans en general, nombrosos mestres, professors i pedagogs de tots els nivells educatius. A Vilaweb una periodista va difondre els plantejaments del nostre document (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2744491).
En definitiva, no ens oposem a l'ensenyament preescolar, sinó a la seva obligatorietat i, en tot cas, defensem un ensenyament preescolar més flexible, més atent a les necessitats dels infants i més coherent amb una veritable política de conciliació de la vida familiar i laboral que impliqui, de manera igual, els pares i les mares.
Això, que ho han compartit tants ciutadans i ciutadadanes, pares i mares, i també entitats com Rosa Sensat i el Consell Escolar, no ha sigut capaç d'entendre-ho el conseller Maragall i el seu equip: acaben de fer públic que tiren enrere algunes importants propostes del seu document, però segueixen endavant amb l'obligatorietat del'ensenyament preescolar. Caldrà, doncs, seguir oposant-se a aquesta absurda arbitrarietat durant el tràmit parlamentari, i ara haurem d'adreçar-nos als partits polítics amb representació al Parlament.
Des d'aquest blog seguirem recollint firmes contràries a aquest apartat del projecte de Llei, que encara no s'ha fet públic, i informarem de tot allò que hi tingui relació.
Per explicar-nos, res millor que el document que vam redactar inicialment. És aquest:
El document Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya. Una llei de país, presentat pel conseller d’Educació Ernest Maragall en roda de premsa el passat 16 de novembre es planteja com a declaració d’intencions del govern català, oberta al debat públic, sobre la futura Llei d’Educació catalana.
Aquest document ha aixecat moltes reaccions i molta polèmica, sobretot entre el personal docent, respecte a l’abast i la conveniència de les mesures proposades, però una de les novetats més radicals que s’hi proposen ha passat força desapercebuda. Ens referim a l’afirmació que “la Llei declararà l’obligatorietat de l’educació en el segon cicle de l’educació infantil”, és a dir, el tram que va dels 3 als 6 anys d’edat.
Quines raons pedagògiques s’aporten per justificar una decisió d’aquesta envergadura? No ho és, sens dubte, la primera que es dóna: “tal com s’ha configurat l’oferta d’ensenyament a Catalunya, es pot afirmar que pràcticament la totalitat de l’alumnat entre els 3 i els 6 anys (…) està escolaritzada”. Constatar un fet consumat no constitueix de cap manera una justificació raonada i basada en criteris pedagògics. Si, com va dir el mateix conseller en la roda de premsa, el 98% dels nens catalans entre els 3 i els 6 anys ja va a l’escola, no comprenem per què proposa el Departament d’Educació fer obligatori allò que en la pràctica ja quasi ho és.
Si busquem més profunditat pedagògica (o almenys una mica de sentit comú) en el text presentat pel conseller, tampoc la trobarem en la segona i última raó esgrimida per introduir l’obligatorietat de l’educació preescolar: “D’altra banda, la importància que té l’escolarització de tota la població en aquestes edats, especialment entre els infants amb mitjans socials menys afavorits, aconsella declarar aquest cicle com a obligatori i així assegurar la igualtat d’oportunitats”. Afirmar, sense més arguments, que és important escolaritzar els nens tan aviat resulta inadmissible. En quins estudis o teories es basa el Departament d’Educació? No és tan obvi que una escolarització massiva des dels 3 anys sigui absolutament positiva.
I, pel que fa a la necessitat d’assegurar la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació, ens preguntem a quin medi social pertany aquest 2% de famílies que trien no escolaritzar els seus fills de 3 anys a Catalunya. Sospitem que no totes encaixen en la definició de “famílies desafavorides” i que en aquest percentatge entren també persones que s’han plantejat un altre model educatiu per als seus fills, basat en el respecte a les seves necessitats fisiològiques, emocionals i pedagògiques. Un plantejament, volem subratllar-ho, que està avalat per la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, que proclama en l’article 14 “el dret dels pares a garantir l’educació i l’ensenyament dels seus fills conforme a les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques”. Seria desitjable que el conseller compartís, si és que en disposa, la informació relativa a aquest 2% de la població.
Però, arguments a part, n’hi ha prou amb donar una ullada als països del nostre entorn per adonar-se de com és d’estrafolària aquesta urgència per escolaritzar els nens de 3 anys. En l’exhaustiu estudi publicat per l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) el setembre del 2006 sota el títol Starting Strong II: Early Childhood Education and Care (http://www.oecd.org/document/63/0,3343,en_2825_293564_37416703_1_1_1_1,00.html) sobre les polítiques d’educació i atenció a la primera infància en vint països, es descriuen els factors socials, econòmics i conceptuals que condicionen aquestes polítiques. Doncs bé, en cap país de la Unió Europea l’ensenyament és obligatori abans dels 6 anys (7, en el cas de Dinamarca, Suècia i Finlàndia). Tampoc ho és al Canadà, als Estats Units ni a Austràlia.
Però hi ha una dada encara més significativa: en el cas de Finlàndia —país que en l’últim informe PISA obté els millors resultats en matèria d’educació—, el percentatge de nens entre 2 i 3 anys que van a escola no supera el 50%. L’únic país inclòs en l’estudi de l’OCDE que preveu fer obligatori l’ensenyament preescolar és Mèxic. Amb tot el respecte que ens mereix el poble mexicà, quina hauria de ser la referència per a Catalunya: Mèxic o Finlàndia?
Últimament, les mesures que —almenys sobre el paper— busquen fomentar la conciliació de la vida laboral i la familiar ocupen un lloc destacat en les polítiques socials, tant del govern espanyol com del català. Que potser es fomenta aquesta conciliació universalitzant l’escolarització obligatòria a partir dels 3 anys? Què entenem per “conciliació”? No seria més progressista i efectiu establir els mecanismes socials que permetin a pares i mares passar més temps amb els seus fills en una etapa de la vida d’aquests en què, segons importants corrents psicològics, el desenvolupament personal dels nens passa més per la construcció emocional i social que no pas per l’acumulació de coneixements i la imposició d’unes exigències curriculars més pròpies de nivells superiors, una etapa en què el joc constitueix la principal i més eficaç eina d’aprenentatge?
Què és més progressista, doncs? Consentir que els nens de 3 anys passin vuit hores al dia en el recinte escolar, sotmesos a jornades tan llargues com les dels seus pares? O bé introduir mesures reals i efectives de conciliació que permetin reduir la jornada laboral dels pares perquè puguin compartir amb els seus fills almenys una part del dia? No podem deixar de preguntar-nos si no hi haurà una relació directa entre aquest dèficit d’atenció en el si de la família durant la primera infància i els creixents casos de depressió i trastorns de conducta entre els menors, o el fet que Espanya té el dubtós honor de ser el tercer país del món en què es recepten més psicofàrmacs a menors.
En definitiva, no seria més lògic afavorir un ingrés gradual i flexible dels infants en el sistema educatiu, sense imposicions, en funció de les necessitats dels pares i mares i de les característiques personals de cada nen, de cada família, amb un plantejament més obert dels centres preescolars, amb més llibertat d’horaris —els quals, en tot cas, no haurien de ser tan amplis com els actuals, sinó més aviat imitar el model noruec o el d’altres comunitats autònomes espanyoles, on l’horari lectiu preescolar conclou a migdia?
Per descomptat, això requeriria establir veritables mesures de conciliació, com ara ampliar els permisos de maternitat o legislar excedències remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball i manteniment de sou per a un dels dos membres de la parella amb nens petits, com succeeix en els països que ens avantatgen en els índexs de benestar i èxit escolar.
El Departament d’Educació planteja la necessitat d’aquesta nova Llei d’Educació de Catalunya, entre altres raons, com a resposta a l’índex de fracàs escolar encara “massa elevat” i a un “rendiment escolar insatisfactori” que queda “per sota de l’exigible” al nostre país. Per què no fixar-se, doncs, en els països amb millors resultats, aquells que l’últim informe PISA presenta com a models a seguir? En cap d’ells és obligatòria l’escolarització abans dels 6 anys, i a més tots fomenten autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar en comptes d’aprofundir la dicotomia casa-escola.
Creiem que existeixen dos elements socioculturals subjacents en la proposta del Departament d’Educació: en primer lloc, la noció, força estesa, que conciliar la vida laboral i la familiar consisteix a mantenir els nens “aparcats” mentre els pares treballen. Això no és conciliar, sinó més aviat tot el contrari. Acceptem que infants de menys de 3 anys entrin a l’escola plorant un dia sí i un altre també al llarg de setmanes o fins i tot mesos, que pateixin una imposició prematura del control d’esfínters per al qual molts d’ells no estan preparats, que visquin com una separació traumàtica el que hauria de ser una adaptació a l’escola progressiva i d’acord amb les seves necessitats emocionals, i ens eixuguem les llàgrimes que ens provoca ser testimonis i partícips resignats del seu patiment perquè “és el que toca”, en lloc de qüestionar un sistema que encoratja i premia —tot i que fins ara no ho imposava per llei— la segregació precoç i prolongada de pares i fills.
El segon element és fruit d’una filosofia de treball molt arrelada a Espanya, i en especial a Catalunya, segons la qual com més hores passem a la feina, més es produeix. La realitat dels països que ens envolten, i sobretot la d’aquells que gaudeixen d’un nivell de vida més elevat que el nostre, desmenteix aquest mite sobradament: més hores al lloc de treball no equival a més feina feta, no necessàriament. A més, fomentar la concessió de permisos de baixa maternal i paternal, així com reduccions de jornada, perquè homes i dones puguin dedicar-se a atendre i educar els seus fills no solament no perjudica la productivitat de les empreses ni la bona marxa de l’economia, sinó que contribueix a enfortir les famílies i, en conseqüència, afavoreix el benestar i l’educació dels nens, que és —no ho oblidéssim pas— responsabilitat primera i directa dels pares, no de les guarderies ni de les escoles.
Per tot plegat, considerem que no resulta socialment beneficiós ni pedagògicament raonable imposar l’obligatorietat de l’ensenyament entre els 3 i els 6 anys. És una ocurrència impròpia d’un govern progressista i d’esquerra i incorre precisament en el vici de “prescriure remeis ineficaços per a mals inexistents”—citem textualment el document presentat pel conseller— que es pretén evitar. Trobem, doncs, que convertir un tal disbarat en llei d’obligat compliment, en comptes d’afavorir alternatives que permetin una socialització menys brusca i dràstica dels infants, representa un greu pas enrere sense cap fonament pedagògic que mereix el nostre rebuig més enèrgic.
Hem seguit rebent firmes de suport al nostre document, i ja hem superat de llarg les dues-centes firmes. Entre els firmants hi ha, a més de pares i mares i ciutadans en general, nombrosos mestres, professors i pedagogs de tots els nivells educatius. A Vilaweb una periodista va difondre els plantejaments del nostre document (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2744491).
En definitiva, no ens oposem a l'ensenyament preescolar, sinó a la seva obligatorietat i, en tot cas, defensem un ensenyament preescolar més flexible, més atent a les necessitats dels infants i més coherent amb una veritable política de conciliació de la vida familiar i laboral que impliqui, de manera igual, els pares i les mares.
Això, que ho han compartit tants ciutadans i ciutadadanes, pares i mares, i també entitats com Rosa Sensat i el Consell Escolar, no ha sigut capaç d'entendre-ho el conseller Maragall i el seu equip: acaben de fer públic que tiren enrere algunes importants propostes del seu document, però segueixen endavant amb l'obligatorietat del'ensenyament preescolar. Caldrà, doncs, seguir oposant-se a aquesta absurda arbitrarietat durant el tràmit parlamentari, i ara haurem d'adreçar-nos als partits polítics amb representació al Parlament.
Des d'aquest blog seguirem recollint firmes contràries a aquest apartat del projecte de Llei, que encara no s'ha fet públic, i informarem de tot allò que hi tingui relació.
Per explicar-nos, res millor que el document que vam redactar inicialment. És aquest:
El document Bases per a la Llei d’Educació de Catalunya. Una llei de país, presentat pel conseller d’Educació Ernest Maragall en roda de premsa el passat 16 de novembre es planteja com a declaració d’intencions del govern català, oberta al debat públic, sobre la futura Llei d’Educació catalana.
Aquest document ha aixecat moltes reaccions i molta polèmica, sobretot entre el personal docent, respecte a l’abast i la conveniència de les mesures proposades, però una de les novetats més radicals que s’hi proposen ha passat força desapercebuda. Ens referim a l’afirmació que “la Llei declararà l’obligatorietat de l’educació en el segon cicle de l’educació infantil”, és a dir, el tram que va dels 3 als 6 anys d’edat.
Quines raons pedagògiques s’aporten per justificar una decisió d’aquesta envergadura? No ho és, sens dubte, la primera que es dóna: “tal com s’ha configurat l’oferta d’ensenyament a Catalunya, es pot afirmar que pràcticament la totalitat de l’alumnat entre els 3 i els 6 anys (…) està escolaritzada”. Constatar un fet consumat no constitueix de cap manera una justificació raonada i basada en criteris pedagògics. Si, com va dir el mateix conseller en la roda de premsa, el 98% dels nens catalans entre els 3 i els 6 anys ja va a l’escola, no comprenem per què proposa el Departament d’Educació fer obligatori allò que en la pràctica ja quasi ho és.
Si busquem més profunditat pedagògica (o almenys una mica de sentit comú) en el text presentat pel conseller, tampoc la trobarem en la segona i última raó esgrimida per introduir l’obligatorietat de l’educació preescolar: “D’altra banda, la importància que té l’escolarització de tota la població en aquestes edats, especialment entre els infants amb mitjans socials menys afavorits, aconsella declarar aquest cicle com a obligatori i així assegurar la igualtat d’oportunitats”. Afirmar, sense més arguments, que és important escolaritzar els nens tan aviat resulta inadmissible. En quins estudis o teories es basa el Departament d’Educació? No és tan obvi que una escolarització massiva des dels 3 anys sigui absolutament positiva.
I, pel que fa a la necessitat d’assegurar la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació, ens preguntem a quin medi social pertany aquest 2% de famílies que trien no escolaritzar els seus fills de 3 anys a Catalunya. Sospitem que no totes encaixen en la definició de “famílies desafavorides” i que en aquest percentatge entren també persones que s’han plantejat un altre model educatiu per als seus fills, basat en el respecte a les seves necessitats fisiològiques, emocionals i pedagògiques. Un plantejament, volem subratllar-ho, que està avalat per la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea, que proclama en l’article 14 “el dret dels pares a garantir l’educació i l’ensenyament dels seus fills conforme a les seves conviccions religioses, filosòfiques i pedagògiques”. Seria desitjable que el conseller compartís, si és que en disposa, la informació relativa a aquest 2% de la població.
Però, arguments a part, n’hi ha prou amb donar una ullada als països del nostre entorn per adonar-se de com és d’estrafolària aquesta urgència per escolaritzar els nens de 3 anys. En l’exhaustiu estudi publicat per l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) el setembre del 2006 sota el títol Starting Strong II: Early Childhood Education and Care (http://www.oecd.org/document/63/0,3343,en_2825_293564_37416703_1_1_1_1,00.html) sobre les polítiques d’educació i atenció a la primera infància en vint països, es descriuen els factors socials, econòmics i conceptuals que condicionen aquestes polítiques. Doncs bé, en cap país de la Unió Europea l’ensenyament és obligatori abans dels 6 anys (7, en el cas de Dinamarca, Suècia i Finlàndia). Tampoc ho és al Canadà, als Estats Units ni a Austràlia.
Però hi ha una dada encara més significativa: en el cas de Finlàndia —país que en l’últim informe PISA obté els millors resultats en matèria d’educació—, el percentatge de nens entre 2 i 3 anys que van a escola no supera el 50%. L’únic país inclòs en l’estudi de l’OCDE que preveu fer obligatori l’ensenyament preescolar és Mèxic. Amb tot el respecte que ens mereix el poble mexicà, quina hauria de ser la referència per a Catalunya: Mèxic o Finlàndia?
Últimament, les mesures que —almenys sobre el paper— busquen fomentar la conciliació de la vida laboral i la familiar ocupen un lloc destacat en les polítiques socials, tant del govern espanyol com del català. Que potser es fomenta aquesta conciliació universalitzant l’escolarització obligatòria a partir dels 3 anys? Què entenem per “conciliació”? No seria més progressista i efectiu establir els mecanismes socials que permetin a pares i mares passar més temps amb els seus fills en una etapa de la vida d’aquests en què, segons importants corrents psicològics, el desenvolupament personal dels nens passa més per la construcció emocional i social que no pas per l’acumulació de coneixements i la imposició d’unes exigències curriculars més pròpies de nivells superiors, una etapa en què el joc constitueix la principal i més eficaç eina d’aprenentatge?
Què és més progressista, doncs? Consentir que els nens de 3 anys passin vuit hores al dia en el recinte escolar, sotmesos a jornades tan llargues com les dels seus pares? O bé introduir mesures reals i efectives de conciliació que permetin reduir la jornada laboral dels pares perquè puguin compartir amb els seus fills almenys una part del dia? No podem deixar de preguntar-nos si no hi haurà una relació directa entre aquest dèficit d’atenció en el si de la família durant la primera infància i els creixents casos de depressió i trastorns de conducta entre els menors, o el fet que Espanya té el dubtós honor de ser el tercer país del món en què es recepten més psicofàrmacs a menors.
En definitiva, no seria més lògic afavorir un ingrés gradual i flexible dels infants en el sistema educatiu, sense imposicions, en funció de les necessitats dels pares i mares i de les característiques personals de cada nen, de cada família, amb un plantejament més obert dels centres preescolars, amb més llibertat d’horaris —els quals, en tot cas, no haurien de ser tan amplis com els actuals, sinó més aviat imitar el model noruec o el d’altres comunitats autònomes espanyoles, on l’horari lectiu preescolar conclou a migdia?
Per descomptat, això requeriria establir veritables mesures de conciliació, com ara ampliar els permisos de maternitat o legislar excedències remunerades i amb garantia de reincorporació al lloc de treball i manteniment de sou per a un dels dos membres de la parella amb nens petits, com succeeix en els països que ens avantatgen en els índexs de benestar i èxit escolar.
El Departament d’Educació planteja la necessitat d’aquesta nova Llei d’Educació de Catalunya, entre altres raons, com a resposta a l’índex de fracàs escolar encara “massa elevat” i a un “rendiment escolar insatisfactori” que queda “per sota de l’exigible” al nostre país. Per què no fixar-se, doncs, en els països amb millors resultats, aquells que l’últim informe PISA presenta com a models a seguir? En cap d’ells és obligatòria l’escolarització abans dels 6 anys, i a més tots fomenten autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar en comptes d’aprofundir la dicotomia casa-escola.
Creiem que existeixen dos elements socioculturals subjacents en la proposta del Departament d’Educació: en primer lloc, la noció, força estesa, que conciliar la vida laboral i la familiar consisteix a mantenir els nens “aparcats” mentre els pares treballen. Això no és conciliar, sinó més aviat tot el contrari. Acceptem que infants de menys de 3 anys entrin a l’escola plorant un dia sí i un altre també al llarg de setmanes o fins i tot mesos, que pateixin una imposició prematura del control d’esfínters per al qual molts d’ells no estan preparats, que visquin com una separació traumàtica el que hauria de ser una adaptació a l’escola progressiva i d’acord amb les seves necessitats emocionals, i ens eixuguem les llàgrimes que ens provoca ser testimonis i partícips resignats del seu patiment perquè “és el que toca”, en lloc de qüestionar un sistema que encoratja i premia —tot i que fins ara no ho imposava per llei— la segregació precoç i prolongada de pares i fills.
El segon element és fruit d’una filosofia de treball molt arrelada a Espanya, i en especial a Catalunya, segons la qual com més hores passem a la feina, més es produeix. La realitat dels països que ens envolten, i sobretot la d’aquells que gaudeixen d’un nivell de vida més elevat que el nostre, desmenteix aquest mite sobradament: més hores al lloc de treball no equival a més feina feta, no necessàriament. A més, fomentar la concessió de permisos de baixa maternal i paternal, així com reduccions de jornada, perquè homes i dones puguin dedicar-se a atendre i educar els seus fills no solament no perjudica la productivitat de les empreses ni la bona marxa de l’economia, sinó que contribueix a enfortir les famílies i, en conseqüència, afavoreix el benestar i l’educació dels nens, que és —no ho oblidéssim pas— responsabilitat primera i directa dels pares, no de les guarderies ni de les escoles.
Per tot plegat, considerem que no resulta socialment beneficiós ni pedagògicament raonable imposar l’obligatorietat de l’ensenyament entre els 3 i els 6 anys. És una ocurrència impròpia d’un govern progressista i d’esquerra i incorre precisament en el vici de “prescriure remeis ineficaços per a mals inexistents”—citem textualment el document presentat pel conseller— que es pretén evitar. Trobem, doncs, que convertir un tal disbarat en llei d’obligat compliment, en comptes d’afavorir alternatives que permetin una socialització menys brusca i dràstica dels infants, representa un greu pas enrere sense cap fonament pedagògic que mereix el nostre rebuig més enèrgic.
4 de gener del 2007
Aquest és el document. Ara reprendrem l'oposició a la mesura de la Generalitat amb aquest mateix text. El presentarem als partits perquè el tinguin en compte durant el debat al Parlament i mirarem que tingui la màxima difusió possible. És important. Per això volem tornar a presentar-lo a la premsa i les institucions amb més firmes. Tothom que estigui interessat a subscriure'l pot enviar el seu nom, DNI i professió a xavi@fornols.net o rita@fornols.net. Seguirem informant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)